El futbol és una ciència (però no és exacta)

No ho puc evitar: m'agrada el futbol. I m'agrada especialment des que he començat a entendre, no ja les seues regles, sinó el que pense que són els principis bàsics: l'estratègia, els plantejaments, l'estudi dels equips, etc.
M'agrada el futbol i em molesta (com veureu aquells que em pateixen, tot em molesta) eixa associació que es fa tan sovint entre aquest esport i el "borreguisme". Si el futbol és un esport de masses no té la culpa ell. O és que el responsable de l'ús del "pa i circ" és el pa? O el circ? Recordem que Cèsar August Germànic (Cal·lígula, per als amics, per les botetes militars -caliga- que duia quan es juntava amb l'exèrcit romà de petit) inicià el terrible costum de llençar els esclaus a les feres quan pujà el preu de la vedella; qui en tenia la culpa? Millor dit, qui n'era, el responsable? La vedella? Les feres?
El futbol és un esport d'estratègia, tan respectable com un altre joc d'estratègia, els escacs. Sobre el camp es dibuixen els atacants, els defensors, la línia central, les bandes...
I també m'agrada quan veig el futbol explicat com el que és. Fa temps que rebutge eixes retransmissions fetes per antics jugadors, com si haver jugat a futbol et capacités per a emetre júdicis clars i intel·ligents sobre tot el que passa a un camp. Els periodistes per a la tasca periodística, i els futbolistes a jugar. Al cap i a la fi, si em disculpeu la comparació, seria com si el major especialista en administrar justícia fóra el Vaquilla, el Tempranillo o Andy Dufresne. Gaudisc de comentaristes com ara Maldonado, qui converteix els comentaris en explicacions serioses, quasi en ciència. Recorde ahir la final del Campionat del Món: abans de l'errada de Trezeguet pronosticà que el davanter podria tindre problemes amb el nerviosisme de no haver estat titular i criticar el seleccionador.
Parle també del futbol com a ciència per diferenciar-la de la mitologia, mitologia de què parla el meu amic Josep Manel Mora, per referir-se a eixos nous ídols del camp (sempre fa broma sobre això, Mora: diu que no li agrada el futbol perquè no li van eixes noves mitologies). No, el futbol no és això. El futbol sempre ha estat joc, intel·ligència, joc net. El futbol l'han escrit amb les seues jugades Ardiles, Pelé, Kempes, i no pel seu pentinat, ni pel color de la pell, ni per les sortides nocturnes. També l'ha escrit Zidane, a qui algun dia perdonarem la pèrdua de nervis amb l'agressió d'ahir. Sempre ha estat per a mi un exemple d'humiltat, de joc net, de visió de joc.
Recorde la satisfacció que vaig sentir en veure arribar la selecció francesa a la final, selecció que havia estat qualificada pels comentaristes espanyols de "geriàtric francés". També em ve al cap determinades afirmacions del seleccionador espanyol sobre Henry i el seu color de pell. En qualsevol país mitjanament civilitzat hauria dimitit. Com li explique jo als meus alumnes que lluiten contra la xenofòbia així?
El futbol, al cap i a la fi, m'agrada per tot: espectacle, però intel·ligència; força i resistència, però control. Durant anys recordaré el partit de semifinal d'Itàlia, en què es va veure un equip clarament atacant, on Lippi s'ho jugà tot a la carta a què no estan acostumats els italians, inventors del "pany i clau" (lliurement he traduït jo "catenaccio" per aquest terme). El que passa és que no sempre guanya el millor. Ahir el millor va ser França, al meu parer. Però el futbol és així. I és que el futbol és una ciència... però no és exacta.