Canvie una casa per un clip

Sempre m'ha cridat l'atenció anuncis com el que darrerament es pot veure a les pantalles, en què es destaca la gesta d'un xic que aconsegueix una casa partint d'un clip, amb successius bescanvis. Un clip per un pom, un pom per un altre objecte, fins a la casa. La narració de la seua aventura em recorda molt quan anava a EGB i una mestra ens llegia vides de sants. En tots dos casos, exemples a imitar: quan havia acabat la classe d'aquesta mestra, com quan acaba l'anunci, tots hauríem donat el que fóra perquè aviat es parlés de nosaltres al mateix nivell que Teresa de Calcuta o el geni del clip. És una situació crec que molt dels EUA, on per pel·lícules entenc que s'organitzen concursos d'aquest tipus. Així, podem veure a Tom Cruise en una situació pareguda a Risky business. És important que el nombre de bescanvis siga el menor possible.
El que passa és que de fa dies que no puc evitar imaginar una situació paral·lela a aquesta dels bescanvis, no sé si serà per l'educació que vaig rebre pels meus pares, o per haver crescut en el costat dels que no posseeixen més que el seu treball. La situació pararel·la de què parle és la d'imaginar el contrari: què passa amb la persona que ha canviat el pom pel clip? Anant a l'extrem (si voleu, la reducció a l'absurd que tant m'agrada), imagineu que una persona arriba a casa i diu que l'han d'abandonar perquè l'ha canviada per un clip. Ridícul, veritat? Aleshores jo us pregunte: hem de lloar actituds com la de l'anunci? Perquè el que estem fent justament és això, perdre de vista tota la gent (en l'anunci es parla de quinze bescanvis) que pel camí ha sortit perjudicada. No vull entrar en aquest moment en qüestionar el sistema capitalista en el seu conjunt, perquè avui voldria evitar arribar a casa desmoralitzat, però vull pensar (ací us podeu riure de mi, que no us veig) que en una societat com la nostra les persones cobren pels productes un preu raonable que inclou el cost més una quantitat extra que no passe per enganyar a ningú. Vaja, sé que quan compre un llibre de vint euros pel camí se'n queden alguns que no van ni a l'autor, ni al que possa les màquines per imprimir, ni al que du la furgoneta a la llibreria ni el que exposa el seu patrimoni a què comprem el llibre o no en la seua llibreria. Però hi ha una gran diferència entre eixa quantitat i el cas concret que planteja l'anunci, o si més no ho vull pensar així.
Com sempre, en la nostra mà està triar. Què volem, triar una comunitat en què siga lloable situacions de profit on ningú pregunte a qui li "hem venut la cabra", o un sistema en què a cada persona li corresponga segons la seua necessitat, i conductes com ara la usura o la rapinya siguen considerades poc dignes d'exemple? Sempre recorde un conte per a xiquets en què un home arribava a casa després d'haver protagonitzat una situació semblant, perquè havia canviat una vedella per no recorde què, fins arribar a una cistella amb pomes. Recorde amb emoció la cara de la seua dona (o parella, el conte no ho especifica) qui acceptava amb alegria el que havia fet ell, i li trobava de seguida utilitat a la cistella. Què voleu que us diga, si he de triar preferisc l'exemple del conte al de l'anunci. I si no he de triar, en qualsevol cas us dic que no li ensenyaré al meu fill com estafar la gent. Que un clip no és una casa, ni amb quinze ni amb mil bescanvis. I si algú ho creu, no vull ser jo qui li lleve els euros. Segur que per a això ja hi haurà algun rapinyaire. Que de voltors, en aquest país en sobren.
PD: Com sempre, estic molt agraït als comentaris que em poseu. No sé el motiu pel qual el programa no em deixa contestar-los. En tot cas, si voleu, em podeu deixar la vostra adreça i us els contestaré.

La possibilitat de triar, això és la llibertat.

Pense que un dels trets que caracteritza la vertadera llibertat de l'individu és la possibilitat de triar (on hi ha opcions, és clar). Vull dir que entenc que conceptes com ara democràcia o llibertat es basen en el fet que les persones puguen equivocar-se o encertar. També pense que eixa tria no seria il·limitada, i no hi hauria sentit a un debat sobre qui gira al voltant de qui, si el Sol o la Terra. Democràcia tampoc no seria permetre que els usuaris votaren demà que el valencià prové del mandarí.
Bé, he volgut començar per ací perquè avui se m'ha ofert un debat dificilíssim. A la meua escola he llegit un article on es diu que (R)icardo Bellveser (he trobat un enllaç molt interessant sobre aquesta persona, on per un error se li ha canviat el nom de Ricardo, en un lapsus linguae freudià http://sumaris.cbuc.es/cgis/sumari.cgi?issn=02115808&idsumari=A2002N000000V000083) i Lola Johnson han vetat, al programa televisiu que malbaraten, a dos escriptors valencians, Francesc Bayarri i Esperança Camps. Segons l'article, quan estava gravat el programa, aquest es va substituir per un altre, en què apareixien Jaime Siles i Jenaro Talens. També segons l'article, els dos autors en valencià entenen que han estat vetats per dur una samarreta amb una llegenda política, i continua el text explicant que Bellveser ha fet la substitució en funció de la qualitat de uns i d'altres.
No m'agraden els termes de l'article, si és de veres el que posa. De tota manera el que vull és plantejar-ho des d'un altre punt de vista. La llibertat, en aquest cas, no està en triar entre Esperança (una de les veus més lliures i lúcides del panorama valencià) i Bayarri o Siles i Talens. Conec l'obra de Siles ja des dels temps que era fora de València, i recorde poemes sencers de Semáforos, semáforos o Música de agua. He llegit els dos primers llibres d'Esperança, que em semblen magnífics, i aviat llegiré el tercer, amb la certesa que no em decebrà. Però bé, oposar uns autors respecte a altres no té cap mena de sentit. Plantejar un debat respecte de la categoria de uns o d'altres és ben poc cultural (tan poc com el programa que presenten Bellve i Lola). Per favor, no deixeu que us facen triar entre Esperança i Jaime. Jo no ho faré, tots dos ocupen un lloc en la meua biblioteca, i ben content que n'estic. No, la tria és una altra: continuar votant uns polítics que permeten uns programes de televisió com el de Bellveser, on el valencià és sistemàticament maltractat tant lingüísticament com literàriament, o bé triar unes altres solucions? La llibertat consisteix en això, i jo ja he triat.