divendres, de juny 08, 2007

El que preocupa al ciutadà del carrer

Sovint em sorprenc de l'enorme diferència que veig entre el que em preocupa (a mi, Salva Pérez) i el que preocupa a eixa figura quasi quevedesca (en el sentit que, com al Buscón, quan menja, mengen tots i no menja ningú) del ciutadà del carrer. La diferència augmenta o minva segons qui parle d'eixe ciutadà del carrer, demostrant que qui crea eixe ciutadà no està pensant en el bé comú (i us puc dir que crec que el bé comú existeix) sinó en el propi.
Fa uns dies, eixe ciutadà que mai no hem vist a cap carrer es preocupava de si Zapatero coneixia el preu d'un café. Notable i essencial qüestió és aquesta. Pot dirigir una nació de nacions una persona que no sàpia el que costa un café? Desconfiem, amics. Més encara, desconfiem fins i tot en el cas que conteste. Com a La jaqueta metàl·lica, la nostra reacció serà la mateixa (un colp baix) independentment del que conteste. Demagògia pura i dura. Jo us diré clarament: que Zapa sàpia o no el preu d'un café no em preocupa. Em preocupa molt més que un programa de televisió que paguem tots es fonamente sobre el fet de preguntar imbecilitats.
Un altre dia, al ciutadà del carrer li preocupava que Rajoy cobrara molt. Us assegure que no tinc una foto penjada d'esta persona a casa meua, però si la gent pensa que ser el líder del principal partit de l'oposició es paga amb 300 euros, que ho diga. Entre altres coses perquè eixe sou "obliga" a assistir a debats estèrils quan no estúpids en què se li pregunten tonteries sota l'aparença de qüestions d'interés universal. I això, amics, no hi ha diners que ho paguen.
I ara per fi, la gran preocupació: la lletra de l'himne. Com hem estat tan egoistes (com han estat) per a no clamar en tants anys de democràcia una lletra perquè els nostres jugadors de futbol moguen els llavis abans de caure en quarts de final? Podem considerar-nos solidaris amb els nostres conciutadans, amb els nostres fills, nosaltres que hem ignorat eixa demanda?
Us confesse que me la veia vindre. Solc veure per televisió les retransmissions esportives des de fa temps (encara que de retransmissió darrerament tenen poc, i d'esportives menys), i observava com des de fa uns mesos, especialment des del campionat de bàsquet de Japó, alguns comentaristes (no tots!!!) havien trobat un filó amb què omplir la narració de les jugades. No hi havia prou a fixar-se en l'anecdotari de la vida personal dels esportistes, en les seues núvies, germans o pares. Tampoc bastava amb la col·lecció de gestos i el seu significat de cadascun d'ells. De la història dels campionats, no podíem parlar, perquè caldria que tot el món la coneguera, i això és molt demanar. No es pot passar tampoc l'estona posant verds als àrbitres, per més que personatges incendiaris com ara Pedro Barthe ho intente. Així que la solució s'ha trobat. Parlem de l'himne, ja que altres seleccions sí tenen lletra. Si ells ho fan, nosaltres també podem.
I altres qüestions, com ara la vivenda per als joves, la violència en la parella o amb els fills, la manca de recursos per a tot el món, que queden aparcades. Que el ciutadà del carrer només ho és d'alguns. I la resta, que cante si té ganes.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Ei Salva! Sóc Òscar Navarro. He trobat el teu blog per Blogger.

Magnífic article Salva.

Ja ens veurem.
Salut!

Anònim ha dit...

sóc pablo cervera.Vaig ser alumne teu en 1er d´ESO l´any 04/05 .El teu article està molt beé encara que hi ha parts que no les entenc. El meu messenger és pablocervera@hotmail.com...Adeu àmic!!!

Anònim ha dit...

wolaaaaaaaaaa

Soc arnau de 2n de eso^^

Felicitats per aquest bolg, ...

Doncs adeuuuuuu

^^
ja saps en el proxim article fiques els examens, jeje

Anònim ha dit...

http://catejuerah.blogspot.com

Entra i disfruta !

yeeee destineixon catejuerah ...!

http://alonsocatala.blogspot.com/ ha dit...

No sabia que bloguejaves.
Jo també ho faig.
El meu blog és Els papers de Can Perla.
Si vols fer-me una visita ja saps on estic.