Fa temps que se'm van quedar gravades a la memòria unes escenes. Es van produir a la retransmissió per televisió del concurs de mates de la NBA de 1991. A la final arriben dos jugadors, i un d'ells comença a fer uns moviments al principi inexplicables (si més no, per a mi ho eren). Els moviments consisteixen a prémer una part de la seua esportiva (trobe que se'n diu llengüeta) amb els dits, abans de l'entrada cap a la cistella. És un misteri, fins i tot per al periodista que retransmet el concurs (trobe que ara és més modern dir "event", però qui vol ser modern?). A la següent jugada, la mateixa cançó, però el càmera enfoca la sabata. Ara podem observar el que fa el jugador (se'n diu Dee Brown): sembla que hi ha una espècie de botonet (imaginari, diria jo), al qual li dedica tota la seua atenció. I a la següent jugada, una altra vegada, en aquesta ocasió amb l'acompanyament del públic, que sembla que ha trobat en aquesta cerimònia un ritual, assedegat com està (el públic, vull dir) d'explicacions mitològiques per defugir de les científiques. I novament prem, i se'ns explica que el que fa és omplir d'aire la sola, per botar millor. El misteri que hi ha darrere de tot són unes sabates amb soles "unflables". El públic, el jurat, tothom, jo, tots estem encisats: ja tenim un nou heroi, qui evidentment guanya el concurs, davant d'un contrincant que només comptava per al concurs amb el seu propi esforç, però gens de màgia.
El que em vaig plantejar temps després va ser el següent: per què va guanyar aquest jugador? Les jugades no eren massa diferents del'altre, l'esforç que posaven tots dos era semblant. A més, la veritat siga dita, el sortilegi de les sabates era ben poc efectiu, ja que arribava a la cistella sense dificultats, i dubte que el petit ajut de l'aire servira per a res (de fet, es veien imatges de partits en què Dee Brown botava a cistella amb esportives "normals" i el "tio" semblava un cangur, arribava on volia). Aleshores, què es premiava? No es premiava una altra cosa que l'anècdota, l'espectacle buit (ja que espectacle donaven tots dos, amb les seues jugades).
I quina conclusió vull treure de tot aquest rotllo? Senzillament, que fa temps que l'espectacle, la tramoia ha desplaçat allò essencial en algunes visions de l'esport. El que és important, o en la meua opinió hauria de ser-ho, és els fruits aconseguits amb l'esforç (o fins i tot el propi esforç, independentment dels fruits). Per què quan veig un partit, una competició esportiva... el que prima és eixe conjunt de coses poc importants, que haurien de formar part del màrqueting i no de la pròpia competició? Vull dir, és important que per a un partit Beckham estrene pentinat o tatuatge? És decisiu que Michael Jordan tregués la llengua quan entrava cap a la cistella (com a record de son pare, record que li quedà de veure'l quan tallava la gespa, observeu si conec detalls absurds tots publicats en premsa). Nadal jugaria pitjor si no fóra nebot de l'altre Nadal i no dugués una cinta al cap? Canta millor el "mono" Burgos que Rosendo?
I, per damunt de tot, a eixe conjunt de bajanades no els dedicaria ni un segon si no fóra perquè han substituït la importància d'eixe esforç de què parlava. Perquè, quantes vegades s'ha parlat de les hores d'entrenament, per exemple, de Beckham? Ara bé, tots estem al cas de si es posa una nova arracada, si surt de nit, etc. I no ho dic perquè interesse el morbo, sinó que em dóna la impressió que el que es vol destacar és això. Recorde que una vegada vaig llegir les hores que feia Drazen Petrovic d'entrenament amb el seu equip i d'entrenament personal, i era impressionant. Ara bé, el que ha quedat (i no ha quedat perquè sí) del seu record és el seu caràcter, la suposada falta de respecte al rival, com reia quan aconseguia que l'equip amb qui s'enfrontava eixia derrotat de manera contundent. L'infantilisme que presideix determinada concepció de l'esport està imposant-se des de fa ja temps, i el que prima són els rècords, les floritures (conjuntament amb un xovinisme exacerbat que ja veurem on ens du). De vegades pense si tota la societat en què vivim no es mou sota els paràmetres d'un gran "Impacto TV", un modus vivendi-anecdotari en què els valors (els valors de l'esport, la superació, el joc net, la salut) han estat substituïts per criteris mercantilistes. Perquè el que hi ha darrere de la situació que descrivia del concurs de la NBA és un model de sabates esportives. El que hi ha darrere de la roba que du Nadal és la marca de roba que du Nadal.
Pot ser que no aconseguisques jugar el Roland Garros, ni als Boston Celtics de la NBA... però les nostres marques, sí que les pots dur.
dilluns, de juny 26, 2006
dimecres, de juny 21, 2006
El Codi da Vinci i Els versos satànics.
No, no tremoleu, si heu caigut en aquesta pàgina i llegiu el títol. No parlaré del llibre de Dan Brown. Només confesse que l'he llegit, que he reconegut l'herència (siguem benèvols) d'Eco i el seu Pèndol de Foucault, i que m'he entretingut l'estona que he passat llegint-lo. També confesse que el llegia recomanat per altres lectors, i que no m'he enfrontat (disculpeu, aquest llenguatge combatiu) a les seues pàgines esperant una Obra Magna. Ja sabia que era el que jo anomene "una novela de vaqueros", sense vaques, és clar. No era diferent de "Los pilares de la tierra"
I tot açò ho escric a partir de la següent reflexió: la literatura necessita sobreviure a partir d'aquestes anècdotes, d'aquestes polèmiques, o és que la literatura és una altra cosa?
Vull dir, cal per a fer lectors tota aquest esclat, tota aquesta pirotècnia al voltant d'un llibre?
Recorde que fa uns anys l'editorial Bromera intentà (sí, ja sé que ara se'n diu "assajà", amics, per a ser "in") un fenomen d'aquest tipus amb una novel·la del meu admirat Pasqual Alapont, amb l'enviament d'unes cartes a diverses persones que parlaven de la mort d'un dels personatges de la novel·la. En qualsevol cas, això no desmereixia el llibre, una proposta interessant en aquell moment.
Jo sempre conte als meus alumnes (els meus admirats alumnes, criatures dolcíssimes) la mateixa anècdota: vaig rebre un any a casa uns familiars pel mes d'abril. Venien des de Valladolid, i només arribar ja s'encabotaren a visitar la Fira del Llibre de València (aprofite per saludar a Glòria Mañas). No tindria res de particular si no fóra perquè jo no els coneixia cap proximitat a un llibre, ni que fóra de família. Efectivament, aquesta actitud era, si més no, sorprenent. Quan els vam preguntar per la qüestió, ens contestaren que volien comprar el llibre de Rushdie (Ahmed Salman Rushdie, diu googlecat.com), i llegir les pàgines en què es posava al Profeta com la fulla de l'enciam (les que generaren la fatua, la llei que demanava el seu cap). Aleshores vaig veure clar, com quan dorm. Però de seguida em sorgí una pregunta: açò és literatura?
Recorde també que algunes persones, davant de les quals he criticat el plumbi "Los pilares de la tierra", una altra novel·la de vaquers, l'han lloada dient que a partir de la seua lectura havien aprés molt sobre la construcció de les catedrals. Jo he callat perquè no m'havia adonat de la importància que per a eixes persones tenia el tema en qüestió, que havien trobat en Follet el bàlsam, la resposta a totes les preguntes que s'havien formulat fins eixe moment sobre aquest crucial tema. De fet jo mentre escric açò em sorprenc com ma mare (una santa, sense dubte Deu la tindrà al seu costat) em pugué alletar (per dir alguna cosa, la primera que em donà vida) sent llega en aquesta matèria.
En principi, el goig que proporciona la lectura d'aquest llibre als meus familiars és tan lícit com el que em proporcina a mi llegir qualsevol altre llibre, siga de Rushdie, siga de Kavafis, d'Alapont, o de Ferran Torrent. El dubte és si açò, si eixa bromera fa lectors. Vull dir, tinc claríssim que qui llija Kavafis, Torrent, sense dubte, a més del plaer estètic del moment, sentirà la voluntat de continuar llegint, d'aprofondir en eixa literatura, de conéixer la llengua millor per comprendre els girs que se li puguen haver escapat. Recorde amb delectació el moment en què vaig descobrir Quevedo, o Ausiàs March. Haguera donat tot el que tenia per copsar tota la riquesa que se m'oferia. I què dir del primer llibre que vaig llegir de Ferran Torrent? Recorde la sorpresa en veure que la llengua podia tibar-se d'eixa manera, amb la mestria que té l'autor de Gràcies per la propina. La llengua, la literatura pense que són això, deixant de banda totes les anècdotes de què parlava, com la fatua de Rushdie, l'afició de Torrent a fer paelles i al Llevant u.d. (d'altra banda, un gran equip), o el misteri real de da Vinci relatiu al suposat matrimoni de Jesús.
Recorde, parlant de tot açò, la frase "esguita, que alguna cosa quedarà". I efectivament, alguna cosa queda: el compte corrent de Dan Brown, no sé si el de Rushdie, etc. Heu vist que la vida (millor dit, el morbo de la seua vida) del Profeta interessa a molta gent que abans no interessava? És com en el meu poble, que a molta gent només li molesten les obres que es fan per la visita de Benet XVIé, però no les de la Copa Amèrica, o les que no saben per què pebrots es fan. Però seguim amb la qüestió. Té dret la gent a llegir els llibres que els done la gana, a comprar els llibres o pamflets que vulguen, a fer el que vulguen. Jo, personalment, preferisc llegir els llibres que em facen emocionar, viatjar, recordar o oblidar. I si són realitat o ficció, potser no importe. O potser importe tant com abans d'aparéixer eixos opuscles de difícil digestió.
En la meua opinió, ben poc.
I tot açò ho escric a partir de la següent reflexió: la literatura necessita sobreviure a partir d'aquestes anècdotes, d'aquestes polèmiques, o és que la literatura és una altra cosa?
Vull dir, cal per a fer lectors tota aquest esclat, tota aquesta pirotècnia al voltant d'un llibre?
Recorde que fa uns anys l'editorial Bromera intentà (sí, ja sé que ara se'n diu "assajà", amics, per a ser "in") un fenomen d'aquest tipus amb una novel·la del meu admirat Pasqual Alapont, amb l'enviament d'unes cartes a diverses persones que parlaven de la mort d'un dels personatges de la novel·la. En qualsevol cas, això no desmereixia el llibre, una proposta interessant en aquell moment.
Jo sempre conte als meus alumnes (els meus admirats alumnes, criatures dolcíssimes) la mateixa anècdota: vaig rebre un any a casa uns familiars pel mes d'abril. Venien des de Valladolid, i només arribar ja s'encabotaren a visitar la Fira del Llibre de València (aprofite per saludar a Glòria Mañas). No tindria res de particular si no fóra perquè jo no els coneixia cap proximitat a un llibre, ni que fóra de família. Efectivament, aquesta actitud era, si més no, sorprenent. Quan els vam preguntar per la qüestió, ens contestaren que volien comprar el llibre de Rushdie (Ahmed Salman Rushdie, diu googlecat.com), i llegir les pàgines en què es posava al Profeta com la fulla de l'enciam (les que generaren la fatua, la llei que demanava el seu cap). Aleshores vaig veure clar, com quan dorm. Però de seguida em sorgí una pregunta: açò és literatura?
Recorde també que algunes persones, davant de les quals he criticat el plumbi "Los pilares de la tierra", una altra novel·la de vaquers, l'han lloada dient que a partir de la seua lectura havien aprés molt sobre la construcció de les catedrals. Jo he callat perquè no m'havia adonat de la importància que per a eixes persones tenia el tema en qüestió, que havien trobat en Follet el bàlsam, la resposta a totes les preguntes que s'havien formulat fins eixe moment sobre aquest crucial tema. De fet jo mentre escric açò em sorprenc com ma mare (una santa, sense dubte Deu la tindrà al seu costat) em pugué alletar (per dir alguna cosa, la primera que em donà vida) sent llega en aquesta matèria.
En principi, el goig que proporciona la lectura d'aquest llibre als meus familiars és tan lícit com el que em proporcina a mi llegir qualsevol altre llibre, siga de Rushdie, siga de Kavafis, d'Alapont, o de Ferran Torrent. El dubte és si açò, si eixa bromera fa lectors. Vull dir, tinc claríssim que qui llija Kavafis, Torrent, sense dubte, a més del plaer estètic del moment, sentirà la voluntat de continuar llegint, d'aprofondir en eixa literatura, de conéixer la llengua millor per comprendre els girs que se li puguen haver escapat. Recorde amb delectació el moment en què vaig descobrir Quevedo, o Ausiàs March. Haguera donat tot el que tenia per copsar tota la riquesa que se m'oferia. I què dir del primer llibre que vaig llegir de Ferran Torrent? Recorde la sorpresa en veure que la llengua podia tibar-se d'eixa manera, amb la mestria que té l'autor de Gràcies per la propina. La llengua, la literatura pense que són això, deixant de banda totes les anècdotes de què parlava, com la fatua de Rushdie, l'afició de Torrent a fer paelles i al Llevant u.d. (d'altra banda, un gran equip), o el misteri real de da Vinci relatiu al suposat matrimoni de Jesús.
Recorde, parlant de tot açò, la frase "esguita, que alguna cosa quedarà". I efectivament, alguna cosa queda: el compte corrent de Dan Brown, no sé si el de Rushdie, etc. Heu vist que la vida (millor dit, el morbo de la seua vida) del Profeta interessa a molta gent que abans no interessava? És com en el meu poble, que a molta gent només li molesten les obres que es fan per la visita de Benet XVIé, però no les de la Copa Amèrica, o les que no saben per què pebrots es fan. Però seguim amb la qüestió. Té dret la gent a llegir els llibres que els done la gana, a comprar els llibres o pamflets que vulguen, a fer el que vulguen. Jo, personalment, preferisc llegir els llibres que em facen emocionar, viatjar, recordar o oblidar. I si són realitat o ficció, potser no importe. O potser importe tant com abans d'aparéixer eixos opuscles de difícil digestió.
En la meua opinió, ben poc.
dissabte, de juny 17, 2006
Setmana sense TV
Ahir reflexionava sobre la setmana sense televisió que em deia un alumne (Òscar Navarro, el meu amic i company) que s'havia fet darrerament a un país europeu, de la qual jo no havia sentit cap comentari. I no sé si darrerament tot em sembla malament, o tinc ganes de dur la contrària, però fins i tot eixa iniciativa em semblava negativa.
I algú que em llija es preguntarà per què. És dolent no veure la televisió una setmana? Jo us respondria que en termes generals, és tan dolent com veure-la, o fins i tot pitjor. Quina intenció té passar la setmana (o el dia, ja us dic que desconec els termes) sense la televisió? Tindre més ganes de veure-la, una vegada passada la setmaneta sabàtica? Incentivar la comunicació entre els telespectadors, ara sense excuses para iniciar una conversa? Adonar-se que vivim a un món sense comunicació? Que la gent compre el periòdic?
Però, què pretenc? Defendre el mitjà? Recorde haver sentit ma germana utilitzar l'expressió "caixa babaua" per a referir-s'hi. Jo, per la meua banda (i no sé si per moviment pendular de les generacions, o directament per oposar-me a tot), sempre he vist en l'aparell infinites possibilitats, i no totes dolentes. Perquè, quin motiu hi ha per culpar al mitjà? En principi, la televisió, com qualsevol instrument, és neutra, ni bona ni dolenta, com el ganivet, que serveix per a menjar però també per a altres usos pitjors. És la mà la que decideix. Depén sempre de l'ús que se li done.
Atenció, ací volem fer una anotació. L'instrument és neutre, però no volem caure en el relativisme tan de moda de fa alguna dècada dels que volem que tot siga discutible per a poder gitar-se amb la dona del veí. Hi ha accions bones i accions dolentes, usos bons i usos dolents, de manera intrínseca i universal. Indiscutiblement Hitler cometé crims contra la humanitat, i va fer accions dolentes. Per contra, tot el món hauria d'estar d'acord en què fer desaparèixer la fam al món seria una acció bona.
Arribats a aquest punt, és la televisió dolenta? No, en la meua opinió. Si s'admeten determinades observacions, naturalment. Per exemple, no em sembla adequat passar la vesprada veient la televisió, especialment si això substitueix la conversa entre els membres de la família. Sempre preferiré la conversa, entre la família o la comunitat, bàsicament per la proximitat i perquè això enriqueix -amb el diàleg, amb la possibilitat que et contesten- la comunicació. No em sembla adequat que un menor veja programes no aptes (digueu-me timorat, però no li trobe trellat a que una persona que està formant la seua capacitat per decidir es veja influït per alguns programes en què té més raó qui més crida i/o més insulta). Però, no és positiu que puga passar un temps acordat veient un programa del que puga aprendre algun ensenyament positiu? Una persona ha de parlar, ha de llegir, ha d'estudiar, ha de treballar, i, si ho estima oportú, ha de veure la televisió. Amb la televisió es pot aprendre, naturalment. Però de la mateixa manera que un llibre no pot substituir-la, tampoc ella pot canviar-se per aquell, ni tots dos pel contacte amb els teus, etc. Cada cosa en la seua justa mesura. Però primer treballem per construir un criteri per decidir què és bo i què és dolent, abans d'admetre que un altre ens diga el que ens convé, siga la televisió o siga el periòdic. Informació, informació i informació.
I algú que em llija es preguntarà per què. És dolent no veure la televisió una setmana? Jo us respondria que en termes generals, és tan dolent com veure-la, o fins i tot pitjor. Quina intenció té passar la setmana (o el dia, ja us dic que desconec els termes) sense la televisió? Tindre més ganes de veure-la, una vegada passada la setmaneta sabàtica? Incentivar la comunicació entre els telespectadors, ara sense excuses para iniciar una conversa? Adonar-se que vivim a un món sense comunicació? Que la gent compre el periòdic?
Però, què pretenc? Defendre el mitjà? Recorde haver sentit ma germana utilitzar l'expressió "caixa babaua" per a referir-s'hi. Jo, per la meua banda (i no sé si per moviment pendular de les generacions, o directament per oposar-me a tot), sempre he vist en l'aparell infinites possibilitats, i no totes dolentes. Perquè, quin motiu hi ha per culpar al mitjà? En principi, la televisió, com qualsevol instrument, és neutra, ni bona ni dolenta, com el ganivet, que serveix per a menjar però també per a altres usos pitjors. És la mà la que decideix. Depén sempre de l'ús que se li done.
Atenció, ací volem fer una anotació. L'instrument és neutre, però no volem caure en el relativisme tan de moda de fa alguna dècada dels que volem que tot siga discutible per a poder gitar-se amb la dona del veí. Hi ha accions bones i accions dolentes, usos bons i usos dolents, de manera intrínseca i universal. Indiscutiblement Hitler cometé crims contra la humanitat, i va fer accions dolentes. Per contra, tot el món hauria d'estar d'acord en què fer desaparèixer la fam al món seria una acció bona.
Arribats a aquest punt, és la televisió dolenta? No, en la meua opinió. Si s'admeten determinades observacions, naturalment. Per exemple, no em sembla adequat passar la vesprada veient la televisió, especialment si això substitueix la conversa entre els membres de la família. Sempre preferiré la conversa, entre la família o la comunitat, bàsicament per la proximitat i perquè això enriqueix -amb el diàleg, amb la possibilitat que et contesten- la comunicació. No em sembla adequat que un menor veja programes no aptes (digueu-me timorat, però no li trobe trellat a que una persona que està formant la seua capacitat per decidir es veja influït per alguns programes en què té més raó qui més crida i/o més insulta). Però, no és positiu que puga passar un temps acordat veient un programa del que puga aprendre algun ensenyament positiu? Una persona ha de parlar, ha de llegir, ha d'estudiar, ha de treballar, i, si ho estima oportú, ha de veure la televisió. Amb la televisió es pot aprendre, naturalment. Però de la mateixa manera que un llibre no pot substituir-la, tampoc ella pot canviar-se per aquell, ni tots dos pel contacte amb els teus, etc. Cada cosa en la seua justa mesura. Però primer treballem per construir un criteri per decidir què és bo i què és dolent, abans d'admetre que un altre ens diga el que ens convé, siga la televisió o siga el periòdic. Informació, informació i informació.
dijous, de juny 15, 2006
A por ellos!!!
Digueu-me, si us ve de grat, pusil·lànime. Malgrat això, jo persistisc a pensar el mateix. Penseu, si voleu, que li vull treure punta al que no la té. Tot i això, jo sostinc la meua opinió. I és que fa temps que pense que l'esport, o millor dit, la visió de l'esport que es dóna actualment, fa cert tuf a tot el que no hauria de ser. Perquè l'esport, amics meus, ha estat sempre superació, esforç, però des del respecte, des de la neta competència entre dos (o més) iguals. I fa temps que observe que eixe respecte, eixa competència, ha estat substituïda per un altre tipus d'ideals. O és que ningú opina amb mi que l'ús de determinades paraules clarament bèl·liques no deixen lloc, perquè no el poden deixar, a cap tipus de sana competició?
Aclarim primer de què estem parlant, a partir del que no estem parlant. Vull dir que ací no parlem de l'aparició del fenòmen del dopatge en molts dels àmbits de l'esport (no és això causa, és efecte del que estem parlant, i respon al desig d'enganyar, no és diferent de altres estafes). No, companys, no és això. Estem referint-nos al canvi que s'està produint, principalment als mitjans de comunicació, a l'hora de tractar els temes esportius. I és que algú recorda algun dels ideals amb què nasqué l'esport??? Què se n'ha fet, del "que guanye el millor"??? Contràriament, la imparcialitat que s'hauria de suposar quan es tracten les notícies de l'esport ha estat substituïda no ja per parcialitat, sinó fins i tot per una posició combativa, deliberadament ofensiva. No estem referint-nos al fet de descriure determinades accions dels esports amb termes com ara "atac", perquè entenem que s'utilitzen per oposició a "defensa". No, parlem de tota la "munició" amb que se'ns adoctrina per tal de considerar el contrari un enemic, no un competidor. A quina intenció respon, si no, paraules com ara "Armada espanyola", "fúria espanyola" (atenció, no vull obrir el debat del nacionalisme, però és simptomàtic), "a por ellos", "passar per damunt"? "Passar per damunt" vol dir una altra cosa que "trepitjar"? I realment volem que l'ideal de l'esport que han d'heretar els nostres fills siga el de "trepitjar l'enemic"?
Jo, vertaderament, no vull que el meu fill aprenga eixa visió. I preferiria educar-lo en el sentit que en l'esport, pot guanyar qualsevol dels dos (o més) persones o equips que juguen (jugar, millor que enfrontar-se). I voldria que quan veu les notícies sobre l'esport, gaudira de la visió de persones esforçades, competitives, respectuoses, "esportives". I que guanye Federer o Nadal, que això ja és una altra cosa. Entenc que determinats mitjans privats i alguns de públics (hi ha alguna cadena que sens dubte és la primera en aquesta "batalla") vulguen adornar les notícies amb la bijuteria de sempre, la de considerar que sempre és millor que guanyen "els nostres". Alguns, però, continuem preferint que guanye qui ho meresca. I que ho faça amb netedat, amb esforç, amb un cos sa en una ment sana. I batalles, i guerres, les de flors.
Aclarim primer de què estem parlant, a partir del que no estem parlant. Vull dir que ací no parlem de l'aparició del fenòmen del dopatge en molts dels àmbits de l'esport (no és això causa, és efecte del que estem parlant, i respon al desig d'enganyar, no és diferent de altres estafes). No, companys, no és això. Estem referint-nos al canvi que s'està produint, principalment als mitjans de comunicació, a l'hora de tractar els temes esportius. I és que algú recorda algun dels ideals amb què nasqué l'esport??? Què se n'ha fet, del "que guanye el millor"??? Contràriament, la imparcialitat que s'hauria de suposar quan es tracten les notícies de l'esport ha estat substituïda no ja per parcialitat, sinó fins i tot per una posició combativa, deliberadament ofensiva. No estem referint-nos al fet de descriure determinades accions dels esports amb termes com ara "atac", perquè entenem que s'utilitzen per oposició a "defensa". No, parlem de tota la "munició" amb que se'ns adoctrina per tal de considerar el contrari un enemic, no un competidor. A quina intenció respon, si no, paraules com ara "Armada espanyola", "fúria espanyola" (atenció, no vull obrir el debat del nacionalisme, però és simptomàtic), "a por ellos", "passar per damunt"? "Passar per damunt" vol dir una altra cosa que "trepitjar"? I realment volem que l'ideal de l'esport que han d'heretar els nostres fills siga el de "trepitjar l'enemic"?
Jo, vertaderament, no vull que el meu fill aprenga eixa visió. I preferiria educar-lo en el sentit que en l'esport, pot guanyar qualsevol dels dos (o més) persones o equips que juguen (jugar, millor que enfrontar-se). I voldria que quan veu les notícies sobre l'esport, gaudira de la visió de persones esforçades, competitives, respectuoses, "esportives". I que guanye Federer o Nadal, que això ja és una altra cosa. Entenc que determinats mitjans privats i alguns de públics (hi ha alguna cadena que sens dubte és la primera en aquesta "batalla") vulguen adornar les notícies amb la bijuteria de sempre, la de considerar que sempre és millor que guanyen "els nostres". Alguns, però, continuem preferint que guanye qui ho meresca. I que ho faça amb netedat, amb esforç, amb un cos sa en una ment sana. I batalles, i guerres, les de flors.
Publiciutat
He llegit al blog del meu amic i company Josep Manuel Mora "Leer y mirar" un article al voltant dels paisatges de la ciutat. Ecología y publicidad, aquest és el títol. A partir d'aquesta lectura m'han sorgit una sèrie de reflexions. Perquè, no és la publicitat actual contraposada al concepte de comunicació?
Vull dir, com a professor he d'ensenyar als meus alumnes els diversos tipus de textos, com ara l'expositiu, l'argumentatiu... Dins d'aquestos explique el llenguatge publicitari com una forma de comunicació. Però efectivament ho és? És la publicitat actual comunicació? Fa temps que pense que des del "busque, compare, i si troba alguna cosa millor, compre-la" hem perdut pel camí alguns dels elements. La publicitat ens demana que consumim, això és indubtable. El "compre!" no ha desaparegut. Ara bé, sent que el "Qué grande es ser joven" em demanava alguna cosa més que adquirir un producte a canvi d'uns diners. Em demanava canviar la meua actitud (dic la meua, com a individu que ara mateix escriu, però estic referint-me a la col·lectivitat). El que se'ns demana és un canvi de pensament (una alienació?). Pretén convéncer, com sempre la publicitat, però el que ataca (disculpeu que utilitze un llenguatge bèl·lic, només estic posant-me al nivell) no és només la nostra butxaca. En eixe sentit és comunicació, és llenguatge persuasiu, d'acord, però atenció! El fetitxe d'or amb què volem substituir el Messies ens demana un alt preu. Quan ens diu que siguem autèntics, frescos, joves, diferents, ens menteix. Perquè eixa individualitat que anuncia, eixa autenticitat que lloa, només és la que dóna ell (només som autèntics si fem el que voldrien que feren tots, consumir el seu perfum amb nom de cabdell). I una vegada ho som, (autèntics), i ho som tots, ja treuran un altre prefum per fer-nos més diferents. Però sobretot amb la butxaca i el cervell buit.
La publicitat pretén una perillosa massificació, una pérdua dels trets de l'individu en favor d'una simbologia, d'un fetitxisme imposat per les grans i per les petites multinacionals. La bastarda utilització del símbol d'Atenea (Victòria) em promet uns segons de singularitat, però és una particularitat postissa. Si bé ens fixem, què volen dir si no els termes "in" i "out"? Al cap i a la fi, no sóc més diferent si em negue a consumir un producte? No sóc més "similar" (és que la similitud en sí és dolenta, o el que és dolent és el borreguisme, la pressió uniformadora del capitalisme bestial?) com més em deixe dur per l'onada de la moda?
Vull dir, com a professor he d'ensenyar als meus alumnes els diversos tipus de textos, com ara l'expositiu, l'argumentatiu... Dins d'aquestos explique el llenguatge publicitari com una forma de comunicació. Però efectivament ho és? És la publicitat actual comunicació? Fa temps que pense que des del "busque, compare, i si troba alguna cosa millor, compre-la" hem perdut pel camí alguns dels elements. La publicitat ens demana que consumim, això és indubtable. El "compre!" no ha desaparegut. Ara bé, sent que el "Qué grande es ser joven" em demanava alguna cosa més que adquirir un producte a canvi d'uns diners. Em demanava canviar la meua actitud (dic la meua, com a individu que ara mateix escriu, però estic referint-me a la col·lectivitat). El que se'ns demana és un canvi de pensament (una alienació?). Pretén convéncer, com sempre la publicitat, però el que ataca (disculpeu que utilitze un llenguatge bèl·lic, només estic posant-me al nivell) no és només la nostra butxaca. En eixe sentit és comunicació, és llenguatge persuasiu, d'acord, però atenció! El fetitxe d'or amb què volem substituir el Messies ens demana un alt preu. Quan ens diu que siguem autèntics, frescos, joves, diferents, ens menteix. Perquè eixa individualitat que anuncia, eixa autenticitat que lloa, només és la que dóna ell (només som autèntics si fem el que voldrien que feren tots, consumir el seu perfum amb nom de cabdell). I una vegada ho som, (autèntics), i ho som tots, ja treuran un altre prefum per fer-nos més diferents. Però sobretot amb la butxaca i el cervell buit.
La publicitat pretén una perillosa massificació, una pérdua dels trets de l'individu en favor d'una simbologia, d'un fetitxisme imposat per les grans i per les petites multinacionals. La bastarda utilització del símbol d'Atenea (Victòria) em promet uns segons de singularitat, però és una particularitat postissa. Si bé ens fixem, què volen dir si no els termes "in" i "out"? Al cap i a la fi, no sóc més diferent si em negue a consumir un producte? No sóc més "similar" (és que la similitud en sí és dolenta, o el que és dolent és el borreguisme, la pressió uniformadora del capitalisme bestial?) com més em deixe dur per l'onada de la moda?
dissabte, de juny 10, 2006
Contra l'oblit
Ahir vaig llegir la notícia: Condemna als ferrocarrils francesos pel "trasllat" (el subratllat és nostre) de dos jueus en 1944. És una notícia que m'ha omplert d'esperança (parlar ací d'alegria em semblaria frívol). Reconéixer les responsabilitats, lluitar contra l'oblit, no em sembla negatiu. El perdó, per a qui haja de perdonar, per a qui vulga perdonar, entenc que passa primer pel penediment dels ofensors. No sóc partidari del revengisme, però menys encara de les lleis de "punt final". El somriure dels fills d'una d'eixes víctimes "traslladades" ens reconforta a cadascun de nosaltres. És la veritat la que ens farà lliures.
Al mateix temps, també he llegit algunes de les preguntes que Benet XVIé es feia en visitar Auschwitz. Malgrat tot jo no em pregunte el mateix. Vull fer extensiva la seua pregunta: com el permetérem, aleshores, l'ascens del nazisme? Com el permetem ara?
Al mateix temps, també he llegit algunes de les preguntes que Benet XVIé es feia en visitar Auschwitz. Malgrat tot jo no em pregunte el mateix. Vull fer extensiva la seua pregunta: com el permetérem, aleshores, l'ascens del nazisme? Com el permetem ara?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)