divendres, de juny 08, 2007

El que preocupa al ciutadà del carrer

Sovint em sorprenc de l'enorme diferència que veig entre el que em preocupa (a mi, Salva Pérez) i el que preocupa a eixa figura quasi quevedesca (en el sentit que, com al Buscón, quan menja, mengen tots i no menja ningú) del ciutadà del carrer. La diferència augmenta o minva segons qui parle d'eixe ciutadà del carrer, demostrant que qui crea eixe ciutadà no està pensant en el bé comú (i us puc dir que crec que el bé comú existeix) sinó en el propi.
Fa uns dies, eixe ciutadà que mai no hem vist a cap carrer es preocupava de si Zapatero coneixia el preu d'un café. Notable i essencial qüestió és aquesta. Pot dirigir una nació de nacions una persona que no sàpia el que costa un café? Desconfiem, amics. Més encara, desconfiem fins i tot en el cas que conteste. Com a La jaqueta metàl·lica, la nostra reacció serà la mateixa (un colp baix) independentment del que conteste. Demagògia pura i dura. Jo us diré clarament: que Zapa sàpia o no el preu d'un café no em preocupa. Em preocupa molt més que un programa de televisió que paguem tots es fonamente sobre el fet de preguntar imbecilitats.
Un altre dia, al ciutadà del carrer li preocupava que Rajoy cobrara molt. Us assegure que no tinc una foto penjada d'esta persona a casa meua, però si la gent pensa que ser el líder del principal partit de l'oposició es paga amb 300 euros, que ho diga. Entre altres coses perquè eixe sou "obliga" a assistir a debats estèrils quan no estúpids en què se li pregunten tonteries sota l'aparença de qüestions d'interés universal. I això, amics, no hi ha diners que ho paguen.
I ara per fi, la gran preocupació: la lletra de l'himne. Com hem estat tan egoistes (com han estat) per a no clamar en tants anys de democràcia una lletra perquè els nostres jugadors de futbol moguen els llavis abans de caure en quarts de final? Podem considerar-nos solidaris amb els nostres conciutadans, amb els nostres fills, nosaltres que hem ignorat eixa demanda?
Us confesse que me la veia vindre. Solc veure per televisió les retransmissions esportives des de fa temps (encara que de retransmissió darrerament tenen poc, i d'esportives menys), i observava com des de fa uns mesos, especialment des del campionat de bàsquet de Japó, alguns comentaristes (no tots!!!) havien trobat un filó amb què omplir la narració de les jugades. No hi havia prou a fixar-se en l'anecdotari de la vida personal dels esportistes, en les seues núvies, germans o pares. Tampoc bastava amb la col·lecció de gestos i el seu significat de cadascun d'ells. De la història dels campionats, no podíem parlar, perquè caldria que tot el món la coneguera, i això és molt demanar. No es pot passar tampoc l'estona posant verds als àrbitres, per més que personatges incendiaris com ara Pedro Barthe ho intente. Així que la solució s'ha trobat. Parlem de l'himne, ja que altres seleccions sí tenen lletra. Si ells ho fan, nosaltres també podem.
I altres qüestions, com ara la vivenda per als joves, la violència en la parella o amb els fills, la manca de recursos per a tot el món, que queden aparcades. Que el ciutadà del carrer només ho és d'alguns. I la resta, que cante si té ganes.

divendres, de maig 25, 2007

Canvie una casa per un clip

Sempre m'ha cridat l'atenció anuncis com el que darrerament es pot veure a les pantalles, en què es destaca la gesta d'un xic que aconsegueix una casa partint d'un clip, amb successius bescanvis. Un clip per un pom, un pom per un altre objecte, fins a la casa. La narració de la seua aventura em recorda molt quan anava a EGB i una mestra ens llegia vides de sants. En tots dos casos, exemples a imitar: quan havia acabat la classe d'aquesta mestra, com quan acaba l'anunci, tots hauríem donat el que fóra perquè aviat es parlés de nosaltres al mateix nivell que Teresa de Calcuta o el geni del clip. És una situació crec que molt dels EUA, on per pel·lícules entenc que s'organitzen concursos d'aquest tipus. Així, podem veure a Tom Cruise en una situació pareguda a Risky business. És important que el nombre de bescanvis siga el menor possible.
El que passa és que de fa dies que no puc evitar imaginar una situació paral·lela a aquesta dels bescanvis, no sé si serà per l'educació que vaig rebre pels meus pares, o per haver crescut en el costat dels que no posseeixen més que el seu treball. La situació pararel·la de què parle és la d'imaginar el contrari: què passa amb la persona que ha canviat el pom pel clip? Anant a l'extrem (si voleu, la reducció a l'absurd que tant m'agrada), imagineu que una persona arriba a casa i diu que l'han d'abandonar perquè l'ha canviada per un clip. Ridícul, veritat? Aleshores jo us pregunte: hem de lloar actituds com la de l'anunci? Perquè el que estem fent justament és això, perdre de vista tota la gent (en l'anunci es parla de quinze bescanvis) que pel camí ha sortit perjudicada. No vull entrar en aquest moment en qüestionar el sistema capitalista en el seu conjunt, perquè avui voldria evitar arribar a casa desmoralitzat, però vull pensar (ací us podeu riure de mi, que no us veig) que en una societat com la nostra les persones cobren pels productes un preu raonable que inclou el cost més una quantitat extra que no passe per enganyar a ningú. Vaja, sé que quan compre un llibre de vint euros pel camí se'n queden alguns que no van ni a l'autor, ni al que possa les màquines per imprimir, ni al que du la furgoneta a la llibreria ni el que exposa el seu patrimoni a què comprem el llibre o no en la seua llibreria. Però hi ha una gran diferència entre eixa quantitat i el cas concret que planteja l'anunci, o si més no ho vull pensar així.
Com sempre, en la nostra mà està triar. Què volem, triar una comunitat en què siga lloable situacions de profit on ningú pregunte a qui li "hem venut la cabra", o un sistema en què a cada persona li corresponga segons la seua necessitat, i conductes com ara la usura o la rapinya siguen considerades poc dignes d'exemple? Sempre recorde un conte per a xiquets en què un home arribava a casa després d'haver protagonitzat una situació semblant, perquè havia canviat una vedella per no recorde què, fins arribar a una cistella amb pomes. Recorde amb emoció la cara de la seua dona (o parella, el conte no ho especifica) qui acceptava amb alegria el que havia fet ell, i li trobava de seguida utilitat a la cistella. Què voleu que us diga, si he de triar preferisc l'exemple del conte al de l'anunci. I si no he de triar, en qualsevol cas us dic que no li ensenyaré al meu fill com estafar la gent. Que un clip no és una casa, ni amb quinze ni amb mil bescanvis. I si algú ho creu, no vull ser jo qui li lleve els euros. Segur que per a això ja hi haurà algun rapinyaire. Que de voltors, en aquest país en sobren.
PD: Com sempre, estic molt agraït als comentaris que em poseu. No sé el motiu pel qual el programa no em deixa contestar-los. En tot cas, si voleu, em podeu deixar la vostra adreça i us els contestaré.

dilluns, de maig 14, 2007

La possibilitat de triar, això és la llibertat.

Pense que un dels trets que caracteritza la vertadera llibertat de l'individu és la possibilitat de triar (on hi ha opcions, és clar). Vull dir que entenc que conceptes com ara democràcia o llibertat es basen en el fet que les persones puguen equivocar-se o encertar. També pense que eixa tria no seria il·limitada, i no hi hauria sentit a un debat sobre qui gira al voltant de qui, si el Sol o la Terra. Democràcia tampoc no seria permetre que els usuaris votaren demà que el valencià prové del mandarí.
Bé, he volgut començar per ací perquè avui se m'ha ofert un debat dificilíssim. A la meua escola he llegit un article on es diu que (R)icardo Bellveser (he trobat un enllaç molt interessant sobre aquesta persona, on per un error se li ha canviat el nom de Ricardo, en un lapsus linguae freudià http://sumaris.cbuc.es/cgis/sumari.cgi?issn=02115808&idsumari=A2002N000000V000083) i Lola Johnson han vetat, al programa televisiu que malbaraten, a dos escriptors valencians, Francesc Bayarri i Esperança Camps. Segons l'article, quan estava gravat el programa, aquest es va substituir per un altre, en què apareixien Jaime Siles i Jenaro Talens. També segons l'article, els dos autors en valencià entenen que han estat vetats per dur una samarreta amb una llegenda política, i continua el text explicant que Bellveser ha fet la substitució en funció de la qualitat de uns i d'altres.
No m'agraden els termes de l'article, si és de veres el que posa. De tota manera el que vull és plantejar-ho des d'un altre punt de vista. La llibertat, en aquest cas, no està en triar entre Esperança (una de les veus més lliures i lúcides del panorama valencià) i Bayarri o Siles i Talens. Conec l'obra de Siles ja des dels temps que era fora de València, i recorde poemes sencers de Semáforos, semáforos o Música de agua. He llegit els dos primers llibres d'Esperança, que em semblen magnífics, i aviat llegiré el tercer, amb la certesa que no em decebrà. Però bé, oposar uns autors respecte a altres no té cap mena de sentit. Plantejar un debat respecte de la categoria de uns o d'altres és ben poc cultural (tan poc com el programa que presenten Bellve i Lola). Per favor, no deixeu que us facen triar entre Esperança i Jaime. Jo no ho faré, tots dos ocupen un lloc en la meua biblioteca, i ben content que n'estic. No, la tria és una altra: continuar votant uns polítics que permeten uns programes de televisió com el de Bellveser, on el valencià és sistemàticament maltractat tant lingüísticament com literàriament, o bé triar unes altres solucions? La llibertat consisteix en això, i jo ja he triat.

dijous, d’abril 26, 2007

Prova per als meus amics de Quart de Secundària

Estic escrivint un text de prova. Aviat el completaré amb els nous temes:
Sr. Presidente, ¿cuánto cuesta un café?
Apadrinar un xiquet

divendres, de febrer 23, 2007

Més debats estèrils, més rodes de molí

Fa dies defenia jo des d'aquesta pàgina que determinats debats el que pretenien era donar per bo determinades idees, sense sotmetre-les a un dubte raonable, no necessàriament metodològic, que queda descartat. Vaja, per dir-ho clarament, si les persones debaten si els aliens s'assemblen a les persones o no, ja donen per bona la versió que existeixen. I de camí compren les samarretes que els anuncien.
Bé, estava pensant en dos exemples. D'una banda les sèries de moda. Un cas és el Doctor House. S'ha imposat la posició que estàs a favor o estàs en contra dels mètodes d'aquest personatge, però estar, estàs. S'ha generat un debat sobre si és políticament correcte o incorrecte el fet que el protagonista d'una sèrie faça bromes de tipus racista, tracte als malalts de manera freda, irònica, distanciada i cínica, i altres situacions per l'estil. Així, en la mateixa cadena (la veritat és que em complau, em relaxa utilitzar la paraula cadena en aquest context) s'alimenta aquest debat, i se'ns demana posició. A favor o en contra?
Bé, ahí vaig. Puc dir que m'és indiferent? ¿Puc dir que encara que em bombardegen diàriament amb els mètodes i amb el caràcter del protagonista de la sèrie (sembla que ha absorbit al mateix actor, que en les entrevistes ja "actua" com a House i parla com ell) no la veuré senzillament perquè no m'agrada? No l'odie, ni em sent ofés. La democràcia, encara que hi haja gent a la qual li moleste, està també per a això. I si un espectador vol veure eixe tipus de sèries, a mi no em molesta. Sempre i quan no passe de la ratlla en els comentaris sobre el color de la pell i altres, però per a això ja està la justícia. Jo ja em preocuparé per educar el meu fill en els valors que crega oportú, i us assegure que no seran ni la provocació com a sistema d'engrandir la riquesa personal ni la ironia i ni el cinisme per a distanciar-nos de la vida.
Ara va el segon dels debats que pretenen marejar, quan no aborregar. És el debat que una sèrie de persones públiques, alguns més que altres, treuen al carrer sobre si a Catalunya o a València hi ha dificultats per a publicar o per a estrenar una obra de teatre en castellà. Publicitat gratuïta. Naturalment que no hi ha dificultats, això és el que molesta. El que passa és que si denuncien una situació, encara que siga falsa, ja tenen uns minuts assegurats a la televisió, especialment a alguna. I mentre, a parlar de la teua obra de teatre, suposadament perseguida. Per a quan els espectadors hagen vist l'obra, i s'adonen que no tenia substància, ja han passat per "taquilla" i ja has cobrat. Negoci redó. I si pel mig has posat en dubte el treball de molta gent per estabilitzar la societat, per generar debat però en el respecte i en la tranquilitat, per facilitar la convivència, no importa. Tu ja has tret el rendiment.
Ara afegiré una tercera situació. És la relativa al fet que una xica haja estat desposseïda del seu títol de miss Cantàbria per haver sigut mare. Què us sembla? Edificant per a les noves generacions, veritat? Bé, veiem-ho des del punt de vista que plantege a l'inici. I si us dic que mentre debatem si ha de ser proclamada o no com a miss donem per bona una situació que, al meu parer, no hauríem d'acceptar? Perquè el debat per a mi no és si les bases són acceptables o discriminatòries, i per tant canviar-les. Per a mi el debat és que tot eixe tipus de concurs sobra d'una societat que es pretén moderna, equitativa, no discriminatòria, solidàriua, etc. Quin paper juguen en aquesta societat uns concursos on es tria la més atractiva? És un valor per ell mateix el físic? Podem comparar amb concursos on es prima les capacitats intel·lectuals, el servei a la humanitat, la defensa d'uns valors, etc? Pense que no, i crec que els concursos de bellesa haurien d'estar oblidats al calaix de les Barbies i els Kent. No es tracta que una mare puga ser bella. Evidentment, que ho és. Es tracta de mantindre una situació absurda, però absurda en la seua totalitat, des del cap fins als peus.
Bé, jo us dic: Ni m'importa House, ni els concursos de bellesa, ni els autors que per fer promoció parlen a la TV de debats oblidats, d'equips de futbol o de com fer una paella, etc. A mi, m'interessa la vida, i aquesta no és cap concurs. Si ho fos, declareu-me exclòs.