Jo, sovint tan reflexiu per a algunes coses, estic aquestos dies preocupat, i us ho vull explicar. Repassant les paraules que he aprés darrerament, m'he adonat d'una cosa esfereïdora. Perquè, sabeu quines són els darrers mots que he incorporat al meu vocabulari "de cada dia"? Doncs són "cayuco", "katiusha", "EPO"...
Vull dir amb això que, una vegada més, la llengua pot ser (si més no, jo ho pense així) un simptoma d'un estat de coses. De la mateixa manera que recorde (és una manera de parlar, evidentment no la recorde) l'etapa de la meua vida en què les paraules que vaig aprendre eren mami, papi, dormir o "mama", o una altra etapa, en què el discórrer de les vides em dugué a aprendre "metàstasi", o "quimioteràpia", i a eixes etapes van associades coneixements, sentiments, accions, ara em pregunte quins coneixements, quins sentiments, quines accions poden anar lligats a aquestos termes. Dels que he aprés darrerament, no cal que conteste per vosaltres, però us done una pista: els sentiments que em generen aquestes paraules no són de tranquil·litat, ni de pau. És a dir, en quin món vivim que el que sentim cada dia parla de mort, de desgràcies, de "joc brut"?
De què és, doncs, símptoma tot açò? És alguna cosa semblant a l'aprenentatge de la geografia mundial: no és trist el fet que, si no aprengueres les capitals dels països d'Àfrica a l'escola, ara els aprengues per l'extensió (o pitjor, per l'eternització) de la fam, dels desastres i la fam, o de les guerres i la fam? Penseu-ho, per favor: on heu aprés i per què que Mogadiscio és la capital de Somàlia? Jo us confesse que a la TV, i no per un documental sobre la fauna. Ja vaig esmentar una vegada la pregunta que es va fer Benet XVIé a la porta d'un dels camps de concentració, d'on estava Déu durant els abusos dels nazis. Jo, que no sóc ningú, torne a dir el mateix que pensí quan ho vaig llegir: on érem nosaltres? on som ara nosaltres?
Cada dia done classe a secundària, i cada dia confie que aquestos alumnes que pretenen canviar el món no renuncien mai a eixe desig. També espere que aviat el meu fill que acaba de néixer aprenga noves paraules com ara "amistat", "solidaritat" o "respecte". I si no les aprén, o si les aprén però viu en un món que no les utilitza, jo li preguntaré: i on estaves tu?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Amic meu: si renunciem a l'esperança que la joventut siga diferent, què ens queda? Potser caiga en la candidesa, però no vull creure que, sota eixe oripell del consumisme no hi queda un cor més solidari que el de la generació actual. Tu coneixes molt millor que jo la quantitat de joventut que s'integra en moviments de voluntariat; no és això esperançador?
Hola: avant tot lo felicito per el seu fill que vint de nèixer. Perdone, escribo el valenciano, idioma que ignoro, de leídas. Por cierto, ¿sabe en que creo se nota que el castellano y el valenciano, el catalán son primos hermanos? En que usan el verbo "nacer" en voz activa. En italiano y francés existe la voz activa (naître, nascere), pero sólo se usa la pasiva (être né(é) y essere nato(a)) y en alemán e inglés sólo existe en pasiva (geboren werden, to be born). Nosotros "nacemos"; no "nos nacen". Toma ya, la Raza.
Al grano. Sobre sus posts. El de las 1.000 palabras está bien, pero tiene Vd. un flanco mucho más interesante en el que elaborar: el hecho de que la promesa comercial de las 1.000 palabras refleja una realidad. Los idiomas tienen una enorme riqueza léxica, sin duda, pero la inmensa mayoría de la gente pasa el día con no más de 500 palabras. 1000 me parece ya un lujo. Lo que le dicen es que le enseñan a Vd. a desenvolverse en la vida ordinaria con lo que en realidad necesita para ello. Por supuesto, sabemos bien que eso es falso porque para emplear esas 500 palabras, las personas precisan de un léxico mucho mayor que tienen "oculto" (como los cachés de los ordenatas), pero la idea parece razonable y engaña lo suficiente. Es como esos diccionarios que no relacionan voces sino expresiones completas: "¿cuánto cuesta?" "Lléveme al aeropuerto", etc.
En cuanto a lo otro, poco tengo que decir del problema moral que se nos plantea al ser contemporáneos de tanta injusticia y tanta miseria que contemplamos impotentes. Respecto al Papa en Auschwitz, seguí el asunto este verano y me ocupé de ello. La pregunta es retórica (¿En dónde estaba Dios?) y tiene muchas respuestas, como el Papa sabe muy bien. Fíjese: 1ª) Dios estaba allí, entre los SS (como sabe, hay una secta gnóstica que piensa que Dios es malo). 2ª) Dios estaba allí, entre los gaseados (una idea muy frecuente entre los cristianos). 3ª) Dios estaba escondido (como supone Nicolás de Cusa), etc. La pregunta del SP, en el fondo, era: "¿En dónde estaba yo?" Y la respuesta: entre los nazis.
Salud.
Salud.
Publica un comentari a l'entrada