Esperit esportiu, la pàtria universal (traducció de l'anterior)

Paradoxalment, una activitat tan plena de bellesa com és la pràctica esportiva genera sovint en l'ésser humà les passions més baixes, els sentiments més deplorables. Parle, entre altres, del fanatisme, amb el racisme, uns dels càncers de les societats. Quan dic racisme no estic referint-me al ramat de bèsties que criden imitant els micos (animals prou més nobles que ells, sense dubte) quan un futbolista de raça negra té el baló. Si em disculpeu l'eixida de to, aquestos més que racistes són imbècils. D'altra banda, només cal deixar parlar a eixos que criden per a adonar-se que a l'altra vora, la de la democràcia, s'està més fresquet.
Estic referint-me més aviat al foment, des d'alguns mitjans de comunicació, aquesta vegada sí de masses, d'activitats fanàtiques, d'un nacionalisme mal entés. No critique ací que algú senta els colors del seu país, del seu equip, o del jugador que considere més oportú. Però que des d'aquestos mitjans s'escolte, per exemple, com un comentarista diga que "el que no senta alguna cosa en escoltar l'himne nacional, que es mora (sic) (ací dic comentarista per referir-me a Poli Rincón, ja que no em semblava correcte dir-li "palmero" o "florer"). ¿Què passa quan l'equip nacional de futbol s'enfronta a França i es qualifica aquest últim equip de "geriàtric francés"? O aquesta moda d'incloure els missatges de mòbil (em resistisc a utilitzar les sigles en anglés) plens de barbaritats en les retransmissions (això sí, a euro l'eructe). Un altre exemple: si el Tour el guanya algú que no és espanyol, pujaran més els impostos? Serà menys Tour? Oblidant el tema de l'edició de 2006, si no guanya un espanyol, cal posar el tela de juí la victòria, o fer creure que el guanyador és un superhome? No podem pensar senzillament que ha guanyat el millor?
Recorde com en una Vuelta a ESpaña, la de 1984, Alberto Fernández ens emocionà amb la seua lliçó quan, en quedar segon en la general final per darrere d'Eric Caritoux (fou l'edició amb menys diferència entre primer i segon de la història de la Vuelta), en el podi alçà el braç del sorprés corredor francés per reconéixer esportivament la victòria d'aquest. (malhauradament, Alberto morí el mateix any amb la seua dona en accident de tràfic, i deixà la família ciclista una mica més òrfena)
Sempre que veig una retransmissió esportiva em sembla que, d'imparcialitat pel comentarista, res de res. El "que guanye el millor" fa temps que es va perdre. Fins i tot dóna la impressió que, una vegada s'ha eliminat la selecció pròpia d'una competició (per exemple, un mundial de futbol, o una competició de tennis) no cal seguir informant. Poden veure's les darreres competicions en qualsevol mitjà de comunicació.
Ja parlàrem en aquest mateix blog de l'ús de termes bèl·lic com ara "armada espanyola", "equip enemic", etcètera, que tan poc contribueixen a l'esportivitat. D'altra banda, eixa moda que està imposant-se darrerament de posar en qüestió les decisions arbitrals quan afecten negativament a l'equip dels nostres colors em sembla molt poc edificant. Si amb la constant desautorització de determinats estaments com els arbitrals es vol despertar algun sentiment, opine que no serà precisament el de l'estima a l'esport. Si més no a l'esport net.
Recorde, d'altra banda, quan de xicotet llegia els llibres que novel·laven la vida dels esportistes, i si bé és cert que sentia alguna cosa especial quan es parlava d'algun compatriota, la veritat és que m'emocionava amb les gestes dels finlandesos, dels francesos, dels americans, dels esportistes. Si només importen les competicions quan participen els nostres, a algú se li acudeix, per exemple, que només celebren els èxits de Sotomayor els cubans? No és açò al que està tendint-se en esports com el tennis, on si no guanya Nadal, Verdasco, o Martínez, no interessa ja? És incorrecte o desfasat emocionar-se en recordar a Sampras? Com recorde la primera vegada que vaig veure en persona a Bernard Hinault, el ciclista bretó. Era emocionant com dominava el pilot donant constantment la cara. Pense en l'esport com una pàtria universal. Tinc en ment ara les imatges de les Olimpiades de Berlín, amb les victòries de Jesse Owen davant de Hitler i tot el seu aparat propagandístic (inclosa Leni Riefenstahl, àlies "Jo només treballe ací"). Amb cadascuna d'elles no crec que foren els EUA els que guanyaren. No crec que guanyara el continent americà, o la raça negra contra Hitler. No, el que pense és que guanyà la humanitat. Fins i tot crec que guanyà Alemanya, que potser durant uns segons s'adonara que allò de la raça ària era una enganyifa. No guanyà un color, ni una persona, ni unes persones. Guanyàrem tots. Per a acabar, m'agradaria imaginar que tornen eixos vells ideals de l'esport com la terra de tots, blancs, negres, grocs, rojos, alemanys, estadounidencs, polonesos... i que guanye el millor