Debats estèrils ("A río revuelto", guanys dels de sempre)

Sempre m'ha cridat l'atenció els debats estèrils que apareixen sovint en moments determinats. Estic referint-me a eixos temes que, sense que jo tinga notícia (i crec que ningú no la tenim), passen a ocupar els primers llocs en debats, tertúlies, converses. Us posaré un exemple: fa pocs anys recorde que es va generar un debat al voltant de la reducció del nombre d'espermatozous de l'home modern des de feia uns anys. La notícia en sí no em sembla preocupant (ja que en cap moment no s'afirma que eixa reducció comporte cap conseqüència en la reproducció), però sí em semblava simptomàtic.

Recentment hem tingut mostres dels mateixos debats estèrils (potser no siga la paraula més adequada, però no tinc més temps del que hi ha). Vull destacar un parell: d'una banda el conegut "Amo a Laura, pero esperaré hasta el matrimonio", en què uns joves cantaven el seu ideari respecte a anar al matrimoni sense haver tingut relacions sexuals. D'una altra banda (i crec que per la mateixa empresa de publicitat), la polèmica (pense que era el que es pretenia) sobre el suposat robatori del seient de Zapatero en el Congrés per reivindicar un repartiment millor dels béns dels altres.

Ací anem. Per què, de tant en tant, apareixen eixos temes? Són temes amb contingut? Vull dir, realment "toca ara" (la frase és de Jordi Pujol) ocupar pàgines, converses, etc. amb aquestes tonteries? Diria que la intenció és distreure. Vaja, mentre em preocupe perquè la quantitat de "petits Salva" que viatgen és menor que la de l'home de les cavernes, o reivindique que els joves puguen triar lliurement la manera en què viuen les seues relacions, no m'adone que cada dia s'inverteix menys en cultura o les carreteres són pitjors. Però em sembla una explicació massa fàcil. Més aviat em sembla que tot camina en la direcció d'eixa publicitat estúpida que plena avui en dia la nostra vida. Em referisc a eixa manera de vendre'ns la moto que s'estila ara (entre altres) en que es disfressa que la primera obligació d'una empresa privada és fer guanyar diners als accionistes, sota l'aparença de ser una ONG. Recorde ara Benetton, i els seus anuncis "reivindicatius" a favor de la igualtat (també Cocacola, i moltes altres). No, ara no volen guanyar diners, volen que hi haja igualtat, que siguem més feliços, etc. La veritat és que no puc imaginar una reunió d'executius d'una d'aquestes empreses dient que el que els importa no és guanyar diners sinó lluitar per la igualtat de drets.

I en eixe camí pense que estan eixos debats. Mentre parle de Laura, algú (pense que molts) s'adonarà que vull promocionar una cadena de televisió (que no tinc sentit que es caracteritze per la seua lluita a favor del progrés). Furte (o simule que furte) un seient i de camí tots s'escandalitzen i parlen. Que parlen de tu encara que siga malament, deuen pensar.

Bé, jo personalment ja estic fart. Que no em venguen la moto. Si vull beure un refresc, que no em diguen que em farà feliç. No vull creure que comprant la roba a una tenda tornaré a ser jove, que no vull que em torne a eixir el terrible acne. Que vull que la publicitat m'enganye el mínim possible, o si no, aquest món de simulacre que deia Baudrillard acabarà per ser una representació buida, o una gàbia de guineus. Que tinguem clar que a determinades empreses els importa ben poc la igualtat (si no ho creieu, busqueu informació dels diners que dediquen a causes humanitàries, i dels diners que guanyen fent-nos creure que es preocupen).

I que no estime a Laura, ni m'esperaré. I si fóra el cas, a ningú no l'importa.

Els nous aventurers

Ahir, mentre dinava a casa dels meus sogres, vaig pegar una ullada a una revista d'actualitat que portava una notícia que, per escandalosa (a mi sí m'ho sembla) us volia comentar. Hi ha un poble a Mèxic en què s'ha organitzat un "tour" aventurer prou cruel (he de dir que no obliguen a ningú a fer-lo, i he de dir també que la paraula no és "cruel", però sé que els meus estimats alumnes em lligen i no vull "ensenyar-los" paraules dolentes). L'aventura consisteix a simular per 12 € un viatge a l'altra banda de la frontera. Tot és legal, està tot condicionat, i supose que els faran passar la sensació de risc i de por de qui es juga la vida per aconseguir una vida millor. Les impressions de qui deixa enrere amics i familiars per una incògnita, que els pot suposar eixir de la misèria per a caure en misèria i mitja.
No us sembla que hem perdut el nord? No us sembla absurd, estúpid? Fem alguna comparació (perdoneu si algú entén que vull fer gràcia, no en té cap). Per què es permet eixe tipus de bromes macabres? Imagineu que algú fera el mateix ací, i cobrara per organitzar un viatge en pastera, amb fred, gana, por... Fins i tot per a donar més realisme, que contractara actors que simularen morir durant el trajecte. O també pot aparéixer una empresa que et faça viure l'aventura de ser una "Madre de la Plaza de Mayo", i plorar la desaparició d'un familiar i veure com a ningú no l'interessa el que li passà al teu fill, marit, etc. I així amb el Tsunami, etc.
La veritat, açò comença ja a passar la ratlla. No imaginava un món tan estúpid per als nostres fills. Si més no intentem educar-los en altre tipus de valors. Per exemple, els diners no ho poden tot. Per exemple: les desgràcies alienes no sóc cap aventura.

Ciutadà Culpable

L'altre dia, mentre tornava d'una interessant xerrada que ens havia ofert Esperança Camps, vaig sentir una d'aquestes campanyes de la DGT, d'eixes que acaben confessant la seua incompetència amb un "No podemos conducir por ti", amb un cinisme que en qualsevol país civilitzat costaria el lloc de "treball" al "responsable".
Abans, però, volia dedicar unes paraules a la xerrada d'Esperança organitzada per l'editorial Bromera. Destacà, al meu entendre, per la seua lucidesa i la seua proximitat a l'hora de parlar. Sincera, convidà al debat sobre el que és ficció i és realitat en la novel·la i en la vida, i en cap moment s'amagà de les preguntes del públic, interessat com estava en la seua faceta d'escriptora i de periodista. Sense dubte el seu treball en tots dos àmbits sí són el camí per dignificar la nostra cultura.
Bé, al que anava, que era la campanya "no podemos conducir por ti". Em sembla una mostra molt gran d'inoperància, inutilitat i cinisme, molt en la línia de la societat actual, tan hipòcrita en les seues coses. Anem per parts. La primera de les qüestions que volia aclarir és que no pretenc atacar al partit del govern, ja que la situació és heretada de fa molts i molts governs. La situació és la de culpabilitzar el ciutadà. Veiem-ho:
- Campanya per a estalviar aigua: veiem tres xiques que fan broma en una sala de bany, i acaben (les molt insolidàries, les autèntiques culpables que no hi haja aigua ni ploga!!!) per tirar un paperet a la cisterna de bany, i no a la paperera. Si tots férem això...
- Campanya per a evitar accidents de tràfic. Conductors que no duen cinturó de seguretat, i això els acaba per costar la vida. La DGT (segons ells) no pot fer res per evitar estes morts.
-Campanya per a estalviar llum (crec). "Tal vez usted puede pagarlo, pero España no puede (no sé si correspon el lema). Una altra anècdota: este estiu m'arribà una factura de 480 € de llum. Després de telefonar per aclarir el fet, era un error de lectura del treballador subsubsubcontractat. La gràcia del fet és que entre els 480 de la factura hi havia uns 30 de multa per consumir en excés. Imagineu situació semblant? Us propose un exemple: és com si el camell que distribueix la droga als drogoaddictes els pujara el preu sota l'argument que no és bo per a la salut un consum excessiu. Distribueixen, cobren la llum i damunt multa si consumeixes massa el producte que distribueixen. És increïble.
En definitiva, està traslladant-se bastardament la responsabilitat al ciutadà. Però, és responsable el ciutadà? Posem-ho en xifres: quan costa que els ciutadans malbaraten l'aigua i quan costa que els diversos governs no posen mitjans per evitar els malbarataments? (no em referisc, quan dic mitjans, a tirar-me la culpa a mi, sinó a evitar els milions de fuites que hi ha, a regular el reg dels jardins segons ploga o no, les aixetes públiques sistemàticament trencades i amb dies sencers corrent aigua ...
Quan costa que jo balafie la llum? Tant com costa (percentualment, clar) que els fanals que hi ha al meu poble estiguen molts dies en marxa a les 12 del matí? TAnt com costa uns espectacles de festes al meu poble amb focus i focus de llum? Us contaré una anècdota. Fa poc aní a l'ajuntament del meu poble per avisar que hi havia barris sencers amb els fanals en marxa. Un amable funcionari em va dir que no em preocupés, que sols seria en un carrer, perquè estarien arreglant algun d'ells i l'encenien per veure quin anava i quin no (recordeu l'acudit del boig que avisa quan va l'intermitent, ara sí, ara no? Doncs això). Després d'aquesta estúpida explicació, em va acomiadar amb condescendència, com dient: estos ciutadans, és que són babaus. Vaig seguir el meu passeig i vaig observar com era mig poble el que patia eixa lluminositat (la del fanal, evidentment no la del funcionari). Jo us dic: quant de temps em costaria gastar tanta llum a mi com gastà eixe dia el meu ajuntament?
No pot conduir per mi. Però pot arreglar les carreteres, dic jo. Por canviar els senyals que estan trencats. Pot fer campanyes per ajudar que la gent veja la Guàrdia Civil no com un "Ogro" sinó com un cos al servei de la gent; pot pagar-los el sou que toca (us pose un exemple: si eixa guàrdia civil haguera llevat el carnet a un jove estúpid que anava a 200 km. per hora i que quasi em mata, hauria estat tan "ogro"?) Jo hagués agraït eixa intervenció (com agraisc als membres de la Benemèrita de Picassent el dia que em tragueren amb el meu cotxe d'un barranc). Recorde paraules d'eixe director general dient fa dos estius: "así el que vea a la Guàrdia Civil (i haja comés una infracció, supose) diga: "la he cagao"". Sense comentaris.
No podem conduir per tu? Escolta, doncs si tot el que ha de fer el "responsable" (se'n diu Pere Navarro, crec) és dir això, que em tornen els diners que costa el seu càrrec i el seu assessor d'imatge (aquest no serà car), que per a tirar-me les culpes ja ho sé fer jo. Per a això no cal cap responsable. Cal consciència. I aquesta neix fruit de l'educació, de la cultura, etc. No us resulta curiós que siguen els aspectes que més diners necessiten (educació, cultura) els perden per aquestes campanyes? Simptomàtic.