dilluns, de novembre 13, 2006

Els nous aventurers

Ahir, mentre dinava a casa dels meus sogres, vaig pegar una ullada a una revista d'actualitat que portava una notícia que, per escandalosa (a mi sí m'ho sembla) us volia comentar. Hi ha un poble a Mèxic en què s'ha organitzat un "tour" aventurer prou cruel (he de dir que no obliguen a ningú a fer-lo, i he de dir també que la paraula no és "cruel", però sé que els meus estimats alumnes em lligen i no vull "ensenyar-los" paraules dolentes). L'aventura consisteix a simular per 12 € un viatge a l'altra banda de la frontera. Tot és legal, està tot condicionat, i supose que els faran passar la sensació de risc i de por de qui es juga la vida per aconseguir una vida millor. Les impressions de qui deixa enrere amics i familiars per una incògnita, que els pot suposar eixir de la misèria per a caure en misèria i mitja.
No us sembla que hem perdut el nord? No us sembla absurd, estúpid? Fem alguna comparació (perdoneu si algú entén que vull fer gràcia, no en té cap). Per què es permet eixe tipus de bromes macabres? Imagineu que algú fera el mateix ací, i cobrara per organitzar un viatge en pastera, amb fred, gana, por... Fins i tot per a donar més realisme, que contractara actors que simularen morir durant el trajecte. O també pot aparéixer una empresa que et faça viure l'aventura de ser una "Madre de la Plaza de Mayo", i plorar la desaparició d'un familiar i veure com a ningú no l'interessa el que li passà al teu fill, marit, etc. I així amb el Tsunami, etc.
La veritat, açò comença ja a passar la ratlla. No imaginava un món tan estúpid per als nostres fills. Si més no intentem educar-los en altre tipus de valors. Per exemple, els diners no ho poden tot. Per exemple: les desgràcies alienes no sóc cap aventura.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Pues es el mercantilismo llevado a sus últimas consecuencias. En cierto modo está de moda ser "solidario", así que si a algún avispado se le ocurre la idea de organizar un viaje en patera entre las costas africanas y las nuestras, más de uno se apuntaría pensando que es bueno conocer el sufrimiento de los otros. En cuanto a las intenciones del "viajero"... pues supongo que irían desde el puro snobismo (los más) hasta el verdadero interés por conocer semejante situación. Aunque me parece que de estos últimos habrá pocos y que habrán equivocado la forma. Pero a lo que iba: ahora hay un nicho de compradores "solidarios": desde los que compran unos alambres retorcidos en forma de bicicleta a un "perro-flauta" a los que se compran un negrito a la carta. Y los listillos no pueden dejar de aprovechar esa oportunidad...

Salva Pérez ha dit...

Amic Kenzaburo (no sé si Oé). Em sembla albirar una idea que m'agradaria que desenvolupares. És eixa que apuntes al final del teu missatge, sobre els compradors "solidaris". No l'acabe d'entendre massa bé, i pense que pot donar peu a equívocs. Perfa, conta amb més detall què vols dir.

Anònim ha dit...

Hola Salva. Sin el Oé. Hubiera sido demasiado pretencioso copiarle también el apellido, ¿no?.
No hay que fijarse mucho para darse cuenta que lo solidario vende. Que desgraciadamente se ha convertido en una moda más. Es guay ser solidario... Mejor dicho, es guay que los demás se enteren de que eres un tio enrollado, uno que está a la última en desgraciadas de todo tipo. Y por eso lleva la camiseta de Greenpeace, o la pulsera contra el Alzheimer, o el lazo rojo del SIDA, o lo que se le ocurra al publicista de turno...
No digo que todos sean así, pero cuando algo se convierte en moda, se desvirtúa.