Microcontes

Amics i amigues: mentre continue esperant que em torne la inspiració per penjar un article nou, i atenent la demanda de la gent que vol més activitat a aquest el vostre bloc, he decidit publicar una secció de microcontes. Ací teniu els primers. Són micro micro de debó.

1.- Puc volar... Plafff.


2.- Què hi ha a la botella de vi... Agggg


3.- Crec que amb aquesta reparació, ja podem pujar per l'escalaaaaaaaaaaaaaaaiiiiieeeeee


Espere que us agraden.

Criteris d'avaluació de valencià de tercer, unitat 5

Els criteris d'avaluació de la unitat 5 de valencià de tercer són els següents:
1.- Conéixer els textos teatrals i cinematogràfics i llurs característiques.
2.- Saber els contextos en què s'utilitzen les grafies dels sons [s] (s sorda) i [z] (s sonora). Utilitzar correctament les grafies que representen els sons s sorda i s sonora.
3.- Conéixer els complements verbals i les seues característiques. Analitzar correctament els complements verbals en oracions proposades.
4.- Conéixer el concepte amb exemples de barbarisme i de vulgarisme.
5.- Conéixer el marc històric de la Renaixença, així com les dues opcions de la disputa sobre els models de llengua.
6.- Conéixer els principalstermes bàsics relacionats amb l'humanisme.
7.- Saber l'impacte de humanisme a la Corona d'Aragó, així com les obres de Metge, Canals, Roís de Corella i Jeroni Pau.
8.- Conéixer les paraules de vocabulari treballades a classe.

Us recorde que podeu practicar un xicotet exercici sobre la unitat. L'enllaç el trobareu a http://www.surveymonkey.com/s/8B25QLN

Bona sort!

Amics que ens deixen

Esta és una setmana trista. Hi ha una sèrie d'amics que ja no estaran entre nosaltres. Romandran en la memòria, però. Se'm fa una mica més dur caminar, amb el buit que deixen Antonio Vega i Fritz Muliar. El primer el coneixeu tots, no cal que us en parle. El segon era el protagonista d'una sèrie llegendària per a la gent de la meua edat, Las aventuras del bravo soldado Schwejk. Descansen tots dos en pau.

Una mica més orfes

Avui, amb este comiat a Antonio Vega, us vull transmetre la meua tristesa només amb aquestes poques paraules. Avui pense que som una mica més orfes.

El que preocupa al ciutadà del carrer

Sovint em sorprenc de l'enorme diferència que veig entre el que em preocupa (a mi, Salva Pérez) i el que preocupa a eixa figura quasi quevedesca (en el sentit que, com al Buscón, quan menja, mengen tots i no menja ningú) del ciutadà del carrer. La diferència augmenta o minva segons qui parle d'eixe ciutadà del carrer, demostrant que qui crea eixe ciutadà no està pensant en el bé comú (i us puc dir que crec que el bé comú existeix) sinó en el propi.
Fa uns dies, eixe ciutadà que mai no hem vist a cap carrer es preocupava de si Zapatero coneixia el preu d'un café. Notable i essencial qüestió és aquesta. Pot dirigir una nació de nacions una persona que no sàpia el que costa un café? Desconfiem, amics. Més encara, desconfiem fins i tot en el cas que conteste. Com a La jaqueta metàl·lica, la nostra reacció serà la mateixa (un colp baix) independentment del que conteste. Demagògia pura i dura. Jo us diré clarament: que Zapa sàpia o no el preu d'un café no em preocupa. Em preocupa molt més que un programa de televisió que paguem tots es fonamente sobre el fet de preguntar imbecilitats.
Un altre dia, al ciutadà del carrer li preocupava que Rajoy cobrara molt. Us assegure que no tinc una foto penjada d'esta persona a casa meua, però si la gent pensa que ser el líder del principal partit de l'oposició es paga amb 300 euros, que ho diga. Entre altres coses perquè eixe sou "obliga" a assistir a debats estèrils quan no estúpids en què se li pregunten tonteries sota l'aparença de qüestions d'interés universal. I això, amics, no hi ha diners que ho paguen.
I ara per fi, la gran preocupació: la lletra de l'himne. Com hem estat tan egoistes (com han estat) per a no clamar en tants anys de democràcia una lletra perquè els nostres jugadors de futbol moguen els llavis abans de caure en quarts de final? Podem considerar-nos solidaris amb els nostres conciutadans, amb els nostres fills, nosaltres que hem ignorat eixa demanda?
Us confesse que me la veia vindre. Solc veure per televisió les retransmissions esportives des de fa temps (encara que de retransmissió darrerament tenen poc, i d'esportives menys), i observava com des de fa uns mesos, especialment des del campionat de bàsquet de Japó, alguns comentaristes (no tots!!!) havien trobat un filó amb què omplir la narració de les jugades. No hi havia prou a fixar-se en l'anecdotari de la vida personal dels esportistes, en les seues núvies, germans o pares. Tampoc bastava amb la col·lecció de gestos i el seu significat de cadascun d'ells. De la història dels campionats, no podíem parlar, perquè caldria que tot el món la coneguera, i això és molt demanar. No es pot passar tampoc l'estona posant verds als àrbitres, per més que personatges incendiaris com ara Pedro Barthe ho intente. Així que la solució s'ha trobat. Parlem de l'himne, ja que altres seleccions sí tenen lletra. Si ells ho fan, nosaltres també podem.
I altres qüestions, com ara la vivenda per als joves, la violència en la parella o amb els fills, la manca de recursos per a tot el món, que queden aparcades. Que el ciutadà del carrer només ho és d'alguns. I la resta, que cante si té ganes.

Canvie una casa per un clip

Sempre m'ha cridat l'atenció anuncis com el que darrerament es pot veure a les pantalles, en què es destaca la gesta d'un xic que aconsegueix una casa partint d'un clip, amb successius bescanvis. Un clip per un pom, un pom per un altre objecte, fins a la casa. La narració de la seua aventura em recorda molt quan anava a EGB i una mestra ens llegia vides de sants. En tots dos casos, exemples a imitar: quan havia acabat la classe d'aquesta mestra, com quan acaba l'anunci, tots hauríem donat el que fóra perquè aviat es parlés de nosaltres al mateix nivell que Teresa de Calcuta o el geni del clip. És una situació crec que molt dels EUA, on per pel·lícules entenc que s'organitzen concursos d'aquest tipus. Així, podem veure a Tom Cruise en una situació pareguda a Risky business. És important que el nombre de bescanvis siga el menor possible.
El que passa és que de fa dies que no puc evitar imaginar una situació paral·lela a aquesta dels bescanvis, no sé si serà per l'educació que vaig rebre pels meus pares, o per haver crescut en el costat dels que no posseeixen més que el seu treball. La situació pararel·la de què parle és la d'imaginar el contrari: què passa amb la persona que ha canviat el pom pel clip? Anant a l'extrem (si voleu, la reducció a l'absurd que tant m'agrada), imagineu que una persona arriba a casa i diu que l'han d'abandonar perquè l'ha canviada per un clip. Ridícul, veritat? Aleshores jo us pregunte: hem de lloar actituds com la de l'anunci? Perquè el que estem fent justament és això, perdre de vista tota la gent (en l'anunci es parla de quinze bescanvis) que pel camí ha sortit perjudicada. No vull entrar en aquest moment en qüestionar el sistema capitalista en el seu conjunt, perquè avui voldria evitar arribar a casa desmoralitzat, però vull pensar (ací us podeu riure de mi, que no us veig) que en una societat com la nostra les persones cobren pels productes un preu raonable que inclou el cost més una quantitat extra que no passe per enganyar a ningú. Vaja, sé que quan compre un llibre de vint euros pel camí se'n queden alguns que no van ni a l'autor, ni al que possa les màquines per imprimir, ni al que du la furgoneta a la llibreria ni el que exposa el seu patrimoni a què comprem el llibre o no en la seua llibreria. Però hi ha una gran diferència entre eixa quantitat i el cas concret que planteja l'anunci, o si més no ho vull pensar així.
Com sempre, en la nostra mà està triar. Què volem, triar una comunitat en què siga lloable situacions de profit on ningú pregunte a qui li "hem venut la cabra", o un sistema en què a cada persona li corresponga segons la seua necessitat, i conductes com ara la usura o la rapinya siguen considerades poc dignes d'exemple? Sempre recorde un conte per a xiquets en què un home arribava a casa després d'haver protagonitzat una situació semblant, perquè havia canviat una vedella per no recorde què, fins arribar a una cistella amb pomes. Recorde amb emoció la cara de la seua dona (o parella, el conte no ho especifica) qui acceptava amb alegria el que havia fet ell, i li trobava de seguida utilitat a la cistella. Què voleu que us diga, si he de triar preferisc l'exemple del conte al de l'anunci. I si no he de triar, en qualsevol cas us dic que no li ensenyaré al meu fill com estafar la gent. Que un clip no és una casa, ni amb quinze ni amb mil bescanvis. I si algú ho creu, no vull ser jo qui li lleve els euros. Segur que per a això ja hi haurà algun rapinyaire. Que de voltors, en aquest país en sobren.
PD: Com sempre, estic molt agraït als comentaris que em poseu. No sé el motiu pel qual el programa no em deixa contestar-los. En tot cas, si voleu, em podeu deixar la vostra adreça i us els contestaré.

La possibilitat de triar, això és la llibertat.

Pense que un dels trets que caracteritza la vertadera llibertat de l'individu és la possibilitat de triar (on hi ha opcions, és clar). Vull dir que entenc que conceptes com ara democràcia o llibertat es basen en el fet que les persones puguen equivocar-se o encertar. També pense que eixa tria no seria il·limitada, i no hi hauria sentit a un debat sobre qui gira al voltant de qui, si el Sol o la Terra. Democràcia tampoc no seria permetre que els usuaris votaren demà que el valencià prové del mandarí.
Bé, he volgut començar per ací perquè avui se m'ha ofert un debat dificilíssim. A la meua escola he llegit un article on es diu que (R)icardo Bellveser (he trobat un enllaç molt interessant sobre aquesta persona, on per un error se li ha canviat el nom de Ricardo, en un lapsus linguae freudià http://sumaris.cbuc.es/cgis/sumari.cgi?issn=02115808&idsumari=A2002N000000V000083) i Lola Johnson han vetat, al programa televisiu que malbaraten, a dos escriptors valencians, Francesc Bayarri i Esperança Camps. Segons l'article, quan estava gravat el programa, aquest es va substituir per un altre, en què apareixien Jaime Siles i Jenaro Talens. També segons l'article, els dos autors en valencià entenen que han estat vetats per dur una samarreta amb una llegenda política, i continua el text explicant que Bellveser ha fet la substitució en funció de la qualitat de uns i d'altres.
No m'agraden els termes de l'article, si és de veres el que posa. De tota manera el que vull és plantejar-ho des d'un altre punt de vista. La llibertat, en aquest cas, no està en triar entre Esperança (una de les veus més lliures i lúcides del panorama valencià) i Bayarri o Siles i Talens. Conec l'obra de Siles ja des dels temps que era fora de València, i recorde poemes sencers de Semáforos, semáforos o Música de agua. He llegit els dos primers llibres d'Esperança, que em semblen magnífics, i aviat llegiré el tercer, amb la certesa que no em decebrà. Però bé, oposar uns autors respecte a altres no té cap mena de sentit. Plantejar un debat respecte de la categoria de uns o d'altres és ben poc cultural (tan poc com el programa que presenten Bellve i Lola). Per favor, no deixeu que us facen triar entre Esperança i Jaime. Jo no ho faré, tots dos ocupen un lloc en la meua biblioteca, i ben content que n'estic. No, la tria és una altra: continuar votant uns polítics que permeten uns programes de televisió com el de Bellveser, on el valencià és sistemàticament maltractat tant lingüísticament com literàriament, o bé triar unes altres solucions? La llibertat consisteix en això, i jo ja he triat.

Prova per als meus amics de Quart de Secundària

Estic escrivint un text de prova. Aviat el completaré amb els nous temes:
Sr. Presidente, ¿cuánto cuesta un café?
Apadrinar un xiquet

Més debats estèrils, més rodes de molí

Fa dies defenia jo des d'aquesta pàgina que determinats debats el que pretenien era donar per bo determinades idees, sense sotmetre-les a un dubte raonable, no necessàriament metodològic, que queda descartat. Vaja, per dir-ho clarament, si les persones debaten si els aliens s'assemblen a les persones o no, ja donen per bona la versió que existeixen. I de camí compren les samarretes que els anuncien.
Bé, estava pensant en dos exemples. D'una banda les sèries de moda. Un cas és el Doctor House. S'ha imposat la posició que estàs a favor o estàs en contra dels mètodes d'aquest personatge, però estar, estàs. S'ha generat un debat sobre si és políticament correcte o incorrecte el fet que el protagonista d'una sèrie faça bromes de tipus racista, tracte als malalts de manera freda, irònica, distanciada i cínica, i altres situacions per l'estil. Així, en la mateixa cadena (la veritat és que em complau, em relaxa utilitzar la paraula cadena en aquest context) s'alimenta aquest debat, i se'ns demana posició. A favor o en contra?
Bé, ahí vaig. Puc dir que m'és indiferent? ¿Puc dir que encara que em bombardegen diàriament amb els mètodes i amb el caràcter del protagonista de la sèrie (sembla que ha absorbit al mateix actor, que en les entrevistes ja "actua" com a House i parla com ell) no la veuré senzillament perquè no m'agrada? No l'odie, ni em sent ofés. La democràcia, encara que hi haja gent a la qual li moleste, està també per a això. I si un espectador vol veure eixe tipus de sèries, a mi no em molesta. Sempre i quan no passe de la ratlla en els comentaris sobre el color de la pell i altres, però per a això ja està la justícia. Jo ja em preocuparé per educar el meu fill en els valors que crega oportú, i us assegure que no seran ni la provocació com a sistema d'engrandir la riquesa personal ni la ironia i ni el cinisme per a distanciar-nos de la vida.
Ara va el segon dels debats que pretenen marejar, quan no aborregar. És el debat que una sèrie de persones públiques, alguns més que altres, treuen al carrer sobre si a Catalunya o a València hi ha dificultats per a publicar o per a estrenar una obra de teatre en castellà. Publicitat gratuïta. Naturalment que no hi ha dificultats, això és el que molesta. El que passa és que si denuncien una situació, encara que siga falsa, ja tenen uns minuts assegurats a la televisió, especialment a alguna. I mentre, a parlar de la teua obra de teatre, suposadament perseguida. Per a quan els espectadors hagen vist l'obra, i s'adonen que no tenia substància, ja han passat per "taquilla" i ja has cobrat. Negoci redó. I si pel mig has posat en dubte el treball de molta gent per estabilitzar la societat, per generar debat però en el respecte i en la tranquilitat, per facilitar la convivència, no importa. Tu ja has tret el rendiment.
Ara afegiré una tercera situació. És la relativa al fet que una xica haja estat desposseïda del seu títol de miss Cantàbria per haver sigut mare. Què us sembla? Edificant per a les noves generacions, veritat? Bé, veiem-ho des del punt de vista que plantege a l'inici. I si us dic que mentre debatem si ha de ser proclamada o no com a miss donem per bona una situació que, al meu parer, no hauríem d'acceptar? Perquè el debat per a mi no és si les bases són acceptables o discriminatòries, i per tant canviar-les. Per a mi el debat és que tot eixe tipus de concurs sobra d'una societat que es pretén moderna, equitativa, no discriminatòria, solidàriua, etc. Quin paper juguen en aquesta societat uns concursos on es tria la més atractiva? És un valor per ell mateix el físic? Podem comparar amb concursos on es prima les capacitats intel·lectuals, el servei a la humanitat, la defensa d'uns valors, etc? Pense que no, i crec que els concursos de bellesa haurien d'estar oblidats al calaix de les Barbies i els Kent. No es tracta que una mare puga ser bella. Evidentment, que ho és. Es tracta de mantindre una situació absurda, però absurda en la seua totalitat, des del cap fins als peus.
Bé, jo us dic: Ni m'importa House, ni els concursos de bellesa, ni els autors que per fer promoció parlen a la TV de debats oblidats, d'equips de futbol o de com fer una paella, etc. A mi, m'interessa la vida, i aquesta no és cap concurs. Si ho fos, declareu-me exclòs.

Los nuevos aventureros (traducción de un artículo anterior)

El otro día, después de comer en casa de mis suegros, ojeé una revista de actualidad (hidrofóbica, naturalmente) que incluía una noticia que, por escandalosa (a mí sí me lo parece) os quería comentar. Ésta es que en Méjico hay un pueblo en el que se ha organizado una especie de "tour" bastante cruel (aunque debo reconocer que no se obliga a nadie a hacerlo, y también he de añadir que la palabra no es "cruel", pero sé que mis queridos alumnos leen mi blog, y no les quiero "enseñar" palabrotas). La aventura consiste en simular por 12 € un viaje a la otra parte de la frontera. Todo es legal, todo está acondicionado, y supongo que les harán pasar a los "nuevos aventureros" la sensación de riesgo y de miedo de aquél que se juega la vida por conseguir una vida mejor. Las impresiones de quien deja atrás familia y amigos por una incógnita, que le puede suponer salir de la miseria para caer en miseria y media.
¿No os parece que hemos perdido el norte? ¿No os parece absurdo y estúpido? ¿Por qué se permite ese tipo de juegos macabros? Haré alguna comparación, y que me perdone quien entienda que quiero hacer broma, porque no tiene ninguna gracia. Imaginaos que alguien hiciese lo mismo aquí, y cobrara por organizar un viaje en patera, con hambre, frío, miedo... Incluso, para dar más realismo al "tour", se podría contratar a algún actor para que simulase morir durante el trayecto. Sería lo más. También puede aparecer una empresa que te haga vivir la aventura de ser una "madre de la Plaza de Mayo", y llorar la desaparición de un familiar al tiempo que ves cómo a nadie le interesa lo que le pasó a tu hijo, marido, amigo... Lo mismo para el Tsunami, etc. ¿Y si cobramos por un Tour por el IVO (Instituto Valenciano de Oncología)? Incluye conversación con médico que te da la noticia, viajes infinitos a sesiones de quimioterapia, trato humano por parte de enfermeras (si son titulados nos salimos del paquete básico), etc.
La verdad, esto empieza a pasar el límite de lo tolerable. Nunca había imaginado un mundo tan estúpido para nuestros hijos. Os propongo que intentemos educarlos con otro tipo de valores. Como por ejemplo que el dinero no lo puede todo. Como por ejemplo que todos los medios no son lícitos para llenarse el bolsillo. Como por ejemplo que las desgracias ajenas no son ninguna aventura.

La cultura de las "galletitas de la suerte" y los azucarillos

Las sociedades actuales (o algunas de ellas), en su intención de vigilar la libertad de creencias y el carácter laico de los estados, elaboran leyes que intenten garantizar estos derechos, aunque una cuestión que no pretendo abordar es si lo consiguen o no, o si estas leyes son suficientes o excesivas. Vuelvo a repetir que no es mi intención analizar estas leyes, o los derechos de los ciudadanos a tener las creencias que estimen oportunas (o a no tener ninguna), pero pienso que el espíritu de estas normas es honesto, y determinadas interpretaciones se escapan de ese ánimo (quiero decir, cargarse un belén que habían hecho unos alumnos en un colegio de Andalucía me parece una barbaridad, y diría lo mismo si lo que se hubiesen cargado fuera una muestra de las celebraciones que hacen por estas fechas o por otras las comunidades musulmana o judía)
Bueno, a lo que iba. Evidentemente, ahora el estado no obliga a creer en Dios, ni en Alá, ni en dios alguno, pero, ¿cómo vivimos esa "no obligación", esa libertad? Creo que en general la lectura de esta laicidad es positiva, y no se persigue a nadie por creer o por no creer (y si se persigue, ahí están las leyes). Sin embargo, a veces tengo la impresión, por lo que veo en algunos comportamientos, de que hay colectivos que "echan de menos" creer en algo. Recuerdo cuando iba a clase de religión a mis 14 años cómo el profesor nos decía que el ser humano necesitaba creer en algún ser por encima de él, y añadía que las sociedades que habían eliminado las creencias religiosas, en su opinión, substituían esa idea de dios por la divinización de otros elementos, como "el trabajador del mes" o "el camarada presidente". He de añadir que en esa época la mayoría de nosotros éramos prosoviéticos, así que el comentario del profesor caía en el cesto de las cosas poco importantes.
Bien, pues ahora pienso que algunos ciudadanos caen en esa misma mitificación de la banalidad. ¿Qué quiero decir, con esas palabrejas? Quiero decir que parece que hay personas que necesitan reponer el hueco que ellos mismos han creado. Me da la impresión de que se ha substituído por parte de algunos las palabras del profeta Mahoma, o las de Jesucristo, o las del Buda, o ninguno de los anteriores por una especie de cóctel del "vale tudo" en el que cabrían todo ese conjunto de expresiones del "sé agua, amigo", "El mejor truco que el diablo inventó fue hacerle creer al mundo que no existía" y mamarrachadas por el estilo, con las que se escondería la vacuidad de pensamiento o el encefalograma plano. "Si quieres lanzar una flecha con precisión, imagina que eres la flecha". Pues vale. Esto sin contar esa visión de algunos que hacen de la "gente guapa" como si fuesen dioses, incluyendo personajes con la sangre de "otro color". ¿Ahora Dios o Mahoma veranea en Marbella? A veces creo que la nueva Biblia algunos la buscan en esas "galletitas de la suerte" tan de moda en algunas películas americanas, esas que contienen una frase corta y con poco sentido que pretende ser una nueva guía del comportamiento del buen creyente. "No desprecies a la serpiente...". Este tipo de frases ya aparecían en "La Frontera Azul", una serie de televisión de los 70 que versioneaba el mito de la caja de Pandora. Ya entonces me parecían con poco sentido. Cuando el sábado almuerzo con mis amigotes, ya me doy una ración de esa nueva Eucaristía, al leer los azucarillos tan llenos de frases lapidarias que conseguirán salvar mi alma (y la de la empresa de los azucarillos, seguro). Como además esa filosofía nueva no exige ningún esfuerzo, pues mejor.
¿Esto es de lo que hablaba Nietzche con lo de la muerte de Dios? Pues para este viaje no hacía falta esas alforjas. El número de personas que citan a Sun Tzu es inversamente proporcional al número de los que no han leído su "El arte de la guerra", a juzgar por las memeces que dicen (ellos, no Sun Tzu). Lo mismo para Confucio
En resumen, que cada uno crea en lo que le dé la gana. Quien quiera, que crea en Dios, o en el Buda, o en Mahoma, y que le vaya bien. El que lo prefiera, que no crea en nada. Da la impresión de que en nuestra obsesión por aparentar que somos modernos, tenemos que justificar ser o no ser cristianos, musulmanes, o lo que sea. Por favor, que alguien se fije en que esos nuevos vellocinos, esos nuevos dioses, ni son de oro ni lo parecen. Y un poco de sentido común. Que cambiar una religión, que puede que no nos convenza, por la frase fácil lleva a lo que tenemos. Y para eso, yo ya me quedo como estoy.

Debats estèrils ("A río revuelto", guanys dels de sempre)

Sempre m'ha cridat l'atenció els debats estèrils que apareixen sovint en moments determinats. Estic referint-me a eixos temes que, sense que jo tinga notícia (i crec que ningú no la tenim), passen a ocupar els primers llocs en debats, tertúlies, converses. Us posaré un exemple: fa pocs anys recorde que es va generar un debat al voltant de la reducció del nombre d'espermatozous de l'home modern des de feia uns anys. La notícia en sí no em sembla preocupant (ja que en cap moment no s'afirma que eixa reducció comporte cap conseqüència en la reproducció), però sí em semblava simptomàtic.

Recentment hem tingut mostres dels mateixos debats estèrils (potser no siga la paraula més adequada, però no tinc més temps del que hi ha). Vull destacar un parell: d'una banda el conegut "Amo a Laura, pero esperaré hasta el matrimonio", en què uns joves cantaven el seu ideari respecte a anar al matrimoni sense haver tingut relacions sexuals. D'una altra banda (i crec que per la mateixa empresa de publicitat), la polèmica (pense que era el que es pretenia) sobre el suposat robatori del seient de Zapatero en el Congrés per reivindicar un repartiment millor dels béns dels altres.

Ací anem. Per què, de tant en tant, apareixen eixos temes? Són temes amb contingut? Vull dir, realment "toca ara" (la frase és de Jordi Pujol) ocupar pàgines, converses, etc. amb aquestes tonteries? Diria que la intenció és distreure. Vaja, mentre em preocupe perquè la quantitat de "petits Salva" que viatgen és menor que la de l'home de les cavernes, o reivindique que els joves puguen triar lliurement la manera en què viuen les seues relacions, no m'adone que cada dia s'inverteix menys en cultura o les carreteres són pitjors. Però em sembla una explicació massa fàcil. Més aviat em sembla que tot camina en la direcció d'eixa publicitat estúpida que plena avui en dia la nostra vida. Em referisc a eixa manera de vendre'ns la moto que s'estila ara (entre altres) en que es disfressa que la primera obligació d'una empresa privada és fer guanyar diners als accionistes, sota l'aparença de ser una ONG. Recorde ara Benetton, i els seus anuncis "reivindicatius" a favor de la igualtat (també Cocacola, i moltes altres). No, ara no volen guanyar diners, volen que hi haja igualtat, que siguem més feliços, etc. La veritat és que no puc imaginar una reunió d'executius d'una d'aquestes empreses dient que el que els importa no és guanyar diners sinó lluitar per la igualtat de drets.

I en eixe camí pense que estan eixos debats. Mentre parle de Laura, algú (pense que molts) s'adonarà que vull promocionar una cadena de televisió (que no tinc sentit que es caracteritze per la seua lluita a favor del progrés). Furte (o simule que furte) un seient i de camí tots s'escandalitzen i parlen. Que parlen de tu encara que siga malament, deuen pensar.

Bé, jo personalment ja estic fart. Que no em venguen la moto. Si vull beure un refresc, que no em diguen que em farà feliç. No vull creure que comprant la roba a una tenda tornaré a ser jove, que no vull que em torne a eixir el terrible acne. Que vull que la publicitat m'enganye el mínim possible, o si no, aquest món de simulacre que deia Baudrillard acabarà per ser una representació buida, o una gàbia de guineus. Que tinguem clar que a determinades empreses els importa ben poc la igualtat (si no ho creieu, busqueu informació dels diners que dediquen a causes humanitàries, i dels diners que guanyen fent-nos creure que es preocupen).

I que no estime a Laura, ni m'esperaré. I si fóra el cas, a ningú no l'importa.

Els nous aventurers

Ahir, mentre dinava a casa dels meus sogres, vaig pegar una ullada a una revista d'actualitat que portava una notícia que, per escandalosa (a mi sí m'ho sembla) us volia comentar. Hi ha un poble a Mèxic en què s'ha organitzat un "tour" aventurer prou cruel (he de dir que no obliguen a ningú a fer-lo, i he de dir també que la paraula no és "cruel", però sé que els meus estimats alumnes em lligen i no vull "ensenyar-los" paraules dolentes). L'aventura consisteix a simular per 12 € un viatge a l'altra banda de la frontera. Tot és legal, està tot condicionat, i supose que els faran passar la sensació de risc i de por de qui es juga la vida per aconseguir una vida millor. Les impressions de qui deixa enrere amics i familiars per una incògnita, que els pot suposar eixir de la misèria per a caure en misèria i mitja.
No us sembla que hem perdut el nord? No us sembla absurd, estúpid? Fem alguna comparació (perdoneu si algú entén que vull fer gràcia, no en té cap). Per què es permet eixe tipus de bromes macabres? Imagineu que algú fera el mateix ací, i cobrara per organitzar un viatge en pastera, amb fred, gana, por... Fins i tot per a donar més realisme, que contractara actors que simularen morir durant el trajecte. O també pot aparéixer una empresa que et faça viure l'aventura de ser una "Madre de la Plaza de Mayo", i plorar la desaparició d'un familiar i veure com a ningú no l'interessa el que li passà al teu fill, marit, etc. I així amb el Tsunami, etc.
La veritat, açò comença ja a passar la ratlla. No imaginava un món tan estúpid per als nostres fills. Si més no intentem educar-los en altre tipus de valors. Per exemple, els diners no ho poden tot. Per exemple: les desgràcies alienes no sóc cap aventura.

Ciutadà Culpable

L'altre dia, mentre tornava d'una interessant xerrada que ens havia ofert Esperança Camps, vaig sentir una d'aquestes campanyes de la DGT, d'eixes que acaben confessant la seua incompetència amb un "No podemos conducir por ti", amb un cinisme que en qualsevol país civilitzat costaria el lloc de "treball" al "responsable".
Abans, però, volia dedicar unes paraules a la xerrada d'Esperança organitzada per l'editorial Bromera. Destacà, al meu entendre, per la seua lucidesa i la seua proximitat a l'hora de parlar. Sincera, convidà al debat sobre el que és ficció i és realitat en la novel·la i en la vida, i en cap moment s'amagà de les preguntes del públic, interessat com estava en la seua faceta d'escriptora i de periodista. Sense dubte el seu treball en tots dos àmbits sí són el camí per dignificar la nostra cultura.
Bé, al que anava, que era la campanya "no podemos conducir por ti". Em sembla una mostra molt gran d'inoperància, inutilitat i cinisme, molt en la línia de la societat actual, tan hipòcrita en les seues coses. Anem per parts. La primera de les qüestions que volia aclarir és que no pretenc atacar al partit del govern, ja que la situació és heretada de fa molts i molts governs. La situació és la de culpabilitzar el ciutadà. Veiem-ho:
- Campanya per a estalviar aigua: veiem tres xiques que fan broma en una sala de bany, i acaben (les molt insolidàries, les autèntiques culpables que no hi haja aigua ni ploga!!!) per tirar un paperet a la cisterna de bany, i no a la paperera. Si tots férem això...
- Campanya per a evitar accidents de tràfic. Conductors que no duen cinturó de seguretat, i això els acaba per costar la vida. La DGT (segons ells) no pot fer res per evitar estes morts.
-Campanya per a estalviar llum (crec). "Tal vez usted puede pagarlo, pero España no puede (no sé si correspon el lema). Una altra anècdota: este estiu m'arribà una factura de 480 € de llum. Després de telefonar per aclarir el fet, era un error de lectura del treballador subsubsubcontractat. La gràcia del fet és que entre els 480 de la factura hi havia uns 30 de multa per consumir en excés. Imagineu situació semblant? Us propose un exemple: és com si el camell que distribueix la droga als drogoaddictes els pujara el preu sota l'argument que no és bo per a la salut un consum excessiu. Distribueixen, cobren la llum i damunt multa si consumeixes massa el producte que distribueixen. És increïble.
En definitiva, està traslladant-se bastardament la responsabilitat al ciutadà. Però, és responsable el ciutadà? Posem-ho en xifres: quan costa que els ciutadans malbaraten l'aigua i quan costa que els diversos governs no posen mitjans per evitar els malbarataments? (no em referisc, quan dic mitjans, a tirar-me la culpa a mi, sinó a evitar els milions de fuites que hi ha, a regular el reg dels jardins segons ploga o no, les aixetes públiques sistemàticament trencades i amb dies sencers corrent aigua ...
Quan costa que jo balafie la llum? Tant com costa (percentualment, clar) que els fanals que hi ha al meu poble estiguen molts dies en marxa a les 12 del matí? TAnt com costa uns espectacles de festes al meu poble amb focus i focus de llum? Us contaré una anècdota. Fa poc aní a l'ajuntament del meu poble per avisar que hi havia barris sencers amb els fanals en marxa. Un amable funcionari em va dir que no em preocupés, que sols seria en un carrer, perquè estarien arreglant algun d'ells i l'encenien per veure quin anava i quin no (recordeu l'acudit del boig que avisa quan va l'intermitent, ara sí, ara no? Doncs això). Després d'aquesta estúpida explicació, em va acomiadar amb condescendència, com dient: estos ciutadans, és que són babaus. Vaig seguir el meu passeig i vaig observar com era mig poble el que patia eixa lluminositat (la del fanal, evidentment no la del funcionari). Jo us dic: quant de temps em costaria gastar tanta llum a mi com gastà eixe dia el meu ajuntament?
No pot conduir per mi. Però pot arreglar les carreteres, dic jo. Por canviar els senyals que estan trencats. Pot fer campanyes per ajudar que la gent veja la Guàrdia Civil no com un "Ogro" sinó com un cos al servei de la gent; pot pagar-los el sou que toca (us pose un exemple: si eixa guàrdia civil haguera llevat el carnet a un jove estúpid que anava a 200 km. per hora i que quasi em mata, hauria estat tan "ogro"?) Jo hagués agraït eixa intervenció (com agraisc als membres de la Benemèrita de Picassent el dia que em tragueren amb el meu cotxe d'un barranc). Recorde paraules d'eixe director general dient fa dos estius: "así el que vea a la Guàrdia Civil (i haja comés una infracció, supose) diga: "la he cagao"". Sense comentaris.
No podem conduir per tu? Escolta, doncs si tot el que ha de fer el "responsable" (se'n diu Pere Navarro, crec) és dir això, que em tornen els diners que costa el seu càrrec i el seu assessor d'imatge (aquest no serà car), que per a tirar-me les culpes ja ho sé fer jo. Per a això no cal cap responsable. Cal consciència. I aquesta neix fruit de l'educació, de la cultura, etc. No us resulta curiós que siguen els aspectes que més diners necessiten (educació, cultura) els perden per aquestes campanyes? Simptomàtic.

Sé agua, amigo

Os tengo que confesar que me encuentro desbordado por esa devoción que parece que se siente desde hace años por ese orientalismo pseudozen que puebla los espacios más públicos de los países industrializados o privilegiados (sobre todo para algunos). La última muestra que he encontrado ha sido un anuncio de un coche de lujo que recomienda no ya "adaptarse a la carretera", sino algo más etéreo (ahí está el tema) como "sé la carretera". Ya me han explicado mis alumnos que hay quien ha sacado chanza de la frasecita, preguntándose si eso quiere decir que te orine un perro o que recibas un salibazo de lo que ahora llaman "mascachapas" y antes llamábamos imbéciles.
Bueno, quiero ser un poco más reflexivo, o más aburrido. Y esto es porque me pregunto qué (narices) quiere decir eso de "ser agua", "ser la carretera", etc. Lo que me planteo no es qué quiere decir, sino si hay alguien que sepa qué quiere decir, o si el objetivo es saberlo o todo lo contrario.
Cuando estudiaba BUP, y de eso hace más de 20 años, nos explicaban que el auge de las filosofías orientales se debía al fin del milenio. Atónito observo como el milenio se ha ido, y el tema sigue igual, como las cabrillas del by-pass. También recuerdo cómo una vez entrevisté a un pintor que ya me habló de ese tipo de ideas, pero que en su boca cobraban cierto sentido. Opinaba que para lanzar una flecha no había que calcular distancia, viento, y demás datos objetivos (¿quién quiere datos objetivos? ¿Para qué?) sino mejor sentirse flecha. Identificarse con ella. Qué más quieres, Baldomero?
Pues eso, ahora hay que sentirse la carretera. Yo, a falta de más tiempo para dedicarle a esa mamarrachada, os propongo otra cosa. Mientras intentamos averiguar el sentido de esas filosofías, si es que la tienen (os propongo un sentido: cumplir por parte de la empresa anunciante con su obligación, que es hacer ricos a sus accionistas) pidamos al político de turno que mejore las carreteras, para no salir perdiendo si me tengo que identificar con alguna. Que ya van siendo muchos años, y uno no está para estos trotes. Muchas gracias.

Codi ètic de mínims del blogger (o Codi del blogger II) Traducció de l'anterior.

Pendents encara les conclusions del primer codi ètic que tan gentilment col·laboràreu a fer entre tots amb les vostres aportacions, se m'ha acudit una nova proposta, aquesta vegada en sentit invers a l'anterior. Si a l'altre codi la idea era trobar els límits dels articles de tot blogger "on comence la llibertat dels altres", és a dir, un codi ètic que protegís els drets de tots, ara la proposta és diferent. Pretenc trobar els límits irrenunciables del meu bloc, els mínims als quals ningú m'hauria de fer renunciar, les llibertats que ningú m'hauria de lesionar. Veiem-ho amb un exemple, tret de les recents festes de "moros i cristians" d'algunes poblacions valencianes i alacantines. Si les festes representen un combat històric, i no pretenen l'ofensa de cap col·lectiu (no pretenen, i no ofenen de fet), no hauria de ser un mínim que eixes festes es puguen continuar desenvolupant? Si algú no coneix la festa, aquesta conta amb desfilades de grups anomenats de "moros" (del llatí mauru, de Mauritània, i per extensió muslim) i de "cristians" que rivalitzen amb els seus vestits, els seus balls, etc. He sentit que en alguna de les festes, per tradició, es fa esclatar un cap del profeta amb petards. Els lectors de fora de la Comunitat Valenciana haurien de saber que ací fem figures i les cremem (i les anomenem falles) i ningú s'ofén per això, malgrat que la figura siga de Crist o de la Verge (com de fet alguna falla ha representat). Supose que allò del cabet anirà en la mateixa línia. Ací s'ha cremat la figura d'Aznar, la de Zapa, la de Soler (president del Valencia CF, que aquest sí que és sagrat), etc. Ningú de tots se n'ha queixat.
Bé, anem per faena, comence jo pels meus mínims:
-El blogger no ha de renunciar mai a l'expresió respectuosa de les seues idees.
-És rebutjable qualsevol intent de xantatge del tipus que siga (polític, econòmic, social) perquè un blogger modifique o elimine part o la totalitat del seu article o del seu blog.
- La censura, per definició, és rebutjable (sempre, segons el nostre entendre, que els articles entren en el marc de la legislació vigent). Dins de la censura, la versió més abominable és l'autocensura, castració de l'expressió normalment sota presions com ara la por.
- Conceptes com ara el de "bon gust" han de subjectar-se al criteri de l'autor de l'article. Si aquest considera que el seu blog respon en contingut, redacció, etc., a allò que vol expressar, qualsevol altre tipus de consideracions queden en segon pla, i s'entenen com pressions evitables de determinats col·lectius.
- La freqüència de publicació d'articles ha de quedar al criteri de l'autor, entenent també que els drets dels lectors que consumeixen els articles (disculpeu aquest terme tan ultraliberal) han de ser respectats. Ara bé, l'interés dels lectors ha de ser un incentiu, però mai una pressió.
Bé, fins ací ha arribat la meua imaginació. Perfa, completeu/modifiqueu/reescribiu aquest codi de mínims, si us sembla. Us ho agrairé.

Código ético de mínimos del blogger (o Código del blogger II)

Estando aún pendientes las conclusiones del primer código ético que tan gentilmente elaboramos entre todos con vuestras aportaciones, se me ha ocurrido una nueva propuesta, esta vez en sentido inverso a la anterior. Si en el anterior código la idea era encontrar los límites de los artículos de todo blogger "donde empiece la libertad de los demás", esto es, un código ético que protegiese los derechos de todos, ahora la propuesta es otra. Pretendo encontrar los límites irrenunciables de mi blog, los mínimos a los que nadie me debería hacer renunciar, las libertades que nadie me debería lesionar. Veámoslo con un ejemplo, extraído de las recientes fiestas de "moros y cristianos" de algunas poblaciones valencianas. Si las fiestas representan un combate histórico, y no pretenden la ofensa de ningún colectivo (y de hecho no ofenden a nadie), ¿no debería ser un mínimo que esas fiestas se puedan seguir representando? Si alguien no conoce la fiesta, cuenta con desfiles de grupos llamados de "moros" (del latín mauru, habitante de Mauritania, y por extensión, musulmán) y de "cristianos", rivalizando con sus trajes, sus bailes, etc. He oído que en alguna de las fiestas, por tradición, se hace explotar la cabeza del profeta con petardos. Los lectores de fuera de la Comunidad Valenciana deberían saber que aquí hacemos figuras y las quemamos (y las llamamos fallas), y nadie se ofende por ello, aunque la figura sea la de Cristo o la de la Virgen (como de hecho alguna falla ha representado). Supongo que lo de la cabecita irá en la misma línea. Aquí se ha quemado la figura de Aznar, la de Zapatero, la de Soler (presidente del Valencia C.F, que ése sí que es sagrado), etc. Ninguno ha dicho nada.
Bueno, a lo que iba, empiezo yo con mis mínimos.
- El blogger no debe renunciar nunca a la expresión respetuosa de sus ideas.
- Es rechazable cualquier intento de chantaje del tipo que sea (político, económico, social) para que un blogger modifique o elimine un artículo de su blog, o parte de él, o todo su blog.
- La censura, por definición, es rechazable (siempre que, a nuestro parecer, los artículos entren en el marco de la legislación vigente). Dentro de la censura, la versión más abominable es la autocensura, castración de la expresión normalmente bajo presiones como el miedo.
- Los conceptos como el de "buen gusto" deben sujetarse al criterio del autor del artículo. Si el autor considera que su blog responde en contenido, redacción, etc. a aquello que quiere expresar, otro tipo de consideraciones quedan en segundo plano.
- La frecuencia de publicación de artículos debe quedar al criterio del autor, entendiendo que los derechos de los lectores a consumir (disculpad que utilice esta palabra tan ultraliberal) los artículos deben ser respetados. El interés de los lectores debe ser un incentivo, pero no una presión.
Bueno, no se me ocurre nada más. Porfa, completad/modificad/reescribid este código de mínimos, si os parece. Os lo agradeceré.

Esperit esportiu, la pàtria universal (traducció de l'anterior)

Paradoxalment, una activitat tan plena de bellesa com és la pràctica esportiva genera sovint en l'ésser humà les passions més baixes, els sentiments més deplorables. Parle, entre altres, del fanatisme, amb el racisme, uns dels càncers de les societats. Quan dic racisme no estic referint-me al ramat de bèsties que criden imitant els micos (animals prou més nobles que ells, sense dubte) quan un futbolista de raça negra té el baló. Si em disculpeu l'eixida de to, aquestos més que racistes són imbècils. D'altra banda, només cal deixar parlar a eixos que criden per a adonar-se que a l'altra vora, la de la democràcia, s'està més fresquet.
Estic referint-me més aviat al foment, des d'alguns mitjans de comunicació, aquesta vegada sí de masses, d'activitats fanàtiques, d'un nacionalisme mal entés. No critique ací que algú senta els colors del seu país, del seu equip, o del jugador que considere més oportú. Però que des d'aquestos mitjans s'escolte, per exemple, com un comentarista diga que "el que no senta alguna cosa en escoltar l'himne nacional, que es mora (sic) (ací dic comentarista per referir-me a Poli Rincón, ja que no em semblava correcte dir-li "palmero" o "florer"). ¿Què passa quan l'equip nacional de futbol s'enfronta a França i es qualifica aquest últim equip de "geriàtric francés"? O aquesta moda d'incloure els missatges de mòbil (em resistisc a utilitzar les sigles en anglés) plens de barbaritats en les retransmissions (això sí, a euro l'eructe). Un altre exemple: si el Tour el guanya algú que no és espanyol, pujaran més els impostos? Serà menys Tour? Oblidant el tema de l'edició de 2006, si no guanya un espanyol, cal posar el tela de juí la victòria, o fer creure que el guanyador és un superhome? No podem pensar senzillament que ha guanyat el millor?
Recorde com en una Vuelta a ESpaña, la de 1984, Alberto Fernández ens emocionà amb la seua lliçó quan, en quedar segon en la general final per darrere d'Eric Caritoux (fou l'edició amb menys diferència entre primer i segon de la història de la Vuelta), en el podi alçà el braç del sorprés corredor francés per reconéixer esportivament la victòria d'aquest. (malhauradament, Alberto morí el mateix any amb la seua dona en accident de tràfic, i deixà la família ciclista una mica més òrfena)
Sempre que veig una retransmissió esportiva em sembla que, d'imparcialitat pel comentarista, res de res. El "que guanye el millor" fa temps que es va perdre. Fins i tot dóna la impressió que, una vegada s'ha eliminat la selecció pròpia d'una competició (per exemple, un mundial de futbol, o una competició de tennis) no cal seguir informant. Poden veure's les darreres competicions en qualsevol mitjà de comunicació.
Ja parlàrem en aquest mateix blog de l'ús de termes bèl·lic com ara "armada espanyola", "equip enemic", etcètera, que tan poc contribueixen a l'esportivitat. D'altra banda, eixa moda que està imposant-se darrerament de posar en qüestió les decisions arbitrals quan afecten negativament a l'equip dels nostres colors em sembla molt poc edificant. Si amb la constant desautorització de determinats estaments com els arbitrals es vol despertar algun sentiment, opine que no serà precisament el de l'estima a l'esport. Si més no a l'esport net.
Recorde, d'altra banda, quan de xicotet llegia els llibres que novel·laven la vida dels esportistes, i si bé és cert que sentia alguna cosa especial quan es parlava d'algun compatriota, la veritat és que m'emocionava amb les gestes dels finlandesos, dels francesos, dels americans, dels esportistes. Si només importen les competicions quan participen els nostres, a algú se li acudeix, per exemple, que només celebren els èxits de Sotomayor els cubans? No és açò al que està tendint-se en esports com el tennis, on si no guanya Nadal, Verdasco, o Martínez, no interessa ja? És incorrecte o desfasat emocionar-se en recordar a Sampras? Com recorde la primera vegada que vaig veure en persona a Bernard Hinault, el ciclista bretó. Era emocionant com dominava el pilot donant constantment la cara. Pense en l'esport com una pàtria universal. Tinc en ment ara les imatges de les Olimpiades de Berlín, amb les victòries de Jesse Owen davant de Hitler i tot el seu aparat propagandístic (inclosa Leni Riefenstahl, àlies "Jo només treballe ací"). Amb cadascuna d'elles no crec que foren els EUA els que guanyaren. No crec que guanyara el continent americà, o la raça negra contra Hitler. No, el que pense és que guanyà la humanitat. Fins i tot crec que guanyà Alemanya, que potser durant uns segons s'adonara que allò de la raça ària era una enganyifa. No guanyà un color, ni una persona, ni unes persones. Guanyàrem tots. Per a acabar, m'agradaria imaginar que tornen eixos vells ideals de l'esport com la terra de tots, blancs, negres, grocs, rojos, alemanys, estadounidencs, polonesos... i que guanye el millor

Espíritu deportivo, la patria universal

Paradógicamente, algo tan bello como la práctica deportiva genera frecuentemente en el ser humano las pasiones más bajas, los sentimientos más deplorables. Hablo, entre otros, del fanatismo, junto al racismo, cánceres de las sociedades. Cuando digo racismo no me estoy refiriendo al rebaño de borregos que gritan imitando el gruñido del mono (animal bastante más noble que ellos, sin duda) cuando un futbolista de raza negra tiene el balón. Si me perdonáis la salida de tono, eso más que racismo es gilipoyez. Por otro lado, basta con dejar hablar a esos que gruñen para darse cuenta de que en la acera contraria, la de la democracia, se está más fresquito.
Me estoy refiriendo más bien al fomento, desde algunos medios de comunicación, esta vez sí de masas, de actitudes fanáticas. No criticamos aquí que alguien sienta los colores de su país, de su equipo, o del jugador que considere más oportuno. Pero que desde estos medios se escuche, por ejemplo, por un comentarista que "el que no sienta algo al escuchar el himno nacional, que se muera" (sic) (aquí digo comentarista para referirme a Poli Rincón, no me parecía correcto llamarle coplero, palmero o florero). ¿Qué pasa cuando el equipo nacional de fútbol se enfrenta a Francia y se califica a este último de "geriátrico francés"? ¿O esa moda de incluir los mensajes de móvil (me resisto a utilizar las siglas en inglés) llenos de barbaridades en la retransmisión (eso sí, previo pago del euro que cuesta el eructo telefónico)? Si el Tour lo gana alguien que no es español, ¿subirán más los impuestos? Recuerdo cómo en una Vuelta a España, la de 1984, Alberto Fernández nos emocionó cuando al quedar segundo por detrás de Eric Caritoux (fue la diferencia menor entre primero y segundo en la general final de la historia de la Vuelta) en el podio levantó el brazo del sorprendido corredor francés para reconocer deportivamente la victoria de éste.
Siempre que veo una retransmisión deportiva parece que, de imparcialidad por parte del comentarista, nada. El "que gane el mejor" se ha perdido. Da incluso la impresión que, una vez en una competición (por ejemplo un mundial) se ha eliminado la selección propia, está de más seguir informado. Véase las últimas competiciones en cualquier medio de comunicación.
Ya nos referimos también en este mismo blog al uso de términos bélicos como "armada española", "aplastar", "equipo enemigo", etcétera, que tan poco contribuyen a la deportividad. Por otro lado, esa moda que está imperando últimamente de poner en cuestión las decisiones arbitrales cuando afectan al equipo de nuestros colores me parece bastante poco edificante. Si con la constante desautorización de determinados estamentos como los arbitrales se quiere despertar algún sentimiento, opino que éste no será precisamente de amor al deporte. Por lo menos al deporte limpio.
Recuerdo, por otro lado, cuando de pequeño leía los libros que novelaban la vida de los deportistas y, si bien sentía algo especial cuando se hablaba de algún compatriota, la verdad es que me emocionaba con las gestas de los finlandeses, de los franceses, de los americanos, de los deportistas. ¿A alguien se le ocurre, por ejemplo, que sólo celebren las gestas de Sotomayor los cubanos? ¿No es esto a lo que se está tendiendo en deportes como el tenis, donde si no gana Nadal, Verdasco, o Martínez, no interesa? ¿Es incorrecto emocionarse al recordar a Sampras? Cómo recuerdo la primera vez que vi en persona a Bernard Hinault, el ciclista bretón. Era emocionante cómo dominaba el pelotón dando constantemente la cara.
Pienso que el deporte es una patria universal. Tengo en mente ahora las imágenes de las Olimpiadas de Berlín, con las victorias de Jesse Owen delante de Hitler y todo su aparato propagandístico (incluída Leni Riefenstahl, alias "Yo sólo trabajo aquí"). Con cada una de ellas no pienso que ganaran los EEUU. No creo que ganara el continente americano. Pienso que con cada victoria de Owen ganó la humanidad. Incluso creo que ganó también Alemania, que tal vez se diera cuenta durante unos segundo de que aquello de la raza aria era un camelo. No ganó un color, ni una persona, ni unas personas. Ganamos todos.
Para finalizar, me gustaría pedir que se volviera a aquellos ideales del deporte como la tierra de todos, blancos, negros, amarillos, o rojos, alemanes, estadounidenses, polacos... Y que gane el mejor.

La mula contra Itaca

A la espera de recoger las últimas opiniones de todo el que quiera participar en el debate sobre el código ético del blogger, me apetecía contaros mis impresiones sobre un tema nuevo. En una reciente conversación con dos compañeros, uno de ellos hablaba de un LP (en valenciano decimos Llarga Durada) que reconocían los Beatles como "muy influyente" (seamos benévolos) en la aparición de su "St. Peppers". Esta obra que tanto admiraban los melenudos de Liverpool era "Pet Sounds", de Beach Boys. Al parecer se había hecho una reedición, o algo parecido, recientemente.
Pocos días después yo leía en el blog de una amiga cómo la Quinta Sinfonía de Mahler apaciguaba sus ánimos, caldeados por tener que trabajar en una guardia de fin de semana. Y para completar mi artículo, traigo a colación el blog de mi amigo y maestro Manel Mora Fandos (os supongo conocedores de la triste notícia del cierre de este blog), en el que citaba una de sus películas favoritas, "La leyenda del pianista en el océano", largometraje que hasta leer su blog os confieso que desconocía.
Recapitulemos: he conocido tres trabajos que gustan mucho a tres amigos diferentes.
Paso siguiente: buscar en un programa P2P o de intercambio de archivos estas obras, y ver cómo sería de fácil descargarlos desde mi casita (sólo ver qué fácil es, no descargarlos, que podría constituir un delito, según cacarea últimamente algún vocero, no sé si de "La voz de su amo" o de otra empresa). Y es entonces cuando me surge la reflexión: Si para llegar a estos LP o película utilizo la red, ¿dónde está la búsqueda? ¿Dónde el camino, si Ítaca se me presenta sin llegar a calzar las botas para mis pies (que, si no diminutos, tampoco pasan del 41)? Seguro que estos amigos llegaron a disfrutar de muchos momentos antes de acceder a Beach Boys, o Mahler, etcétera.
Recuerdo cómo cuando hacía COU (mis queridos lectores que no hablan valenciano: en valenciano, COU significa algo como "escuece", "pica") un profesor de filosofía se quejaba cuando le preguntábamos de qué editorial era el libro que recomendaba. Decía este amigo del pensamiento que buscar el libro era parte del trabajo. Una librería no es un supermercado, añadía. Entras, buscas y preguntas al librero, que te orienta, e incluso te recomienda. Por el camino, ves otros libros, y percibes ese olor a papel del que hablaba otra Rocío Arana en su blog (esto, en cualquier librería de València). O también vas a una biblioteca, donde la persona encargada entiende de libros. Lo mismo para películas, música, etc, que todas tienen su lugar.
No entro en el tema del valor comercial, que merecería otros artículos. Prefiero entrar en cómo frecuentemente la red más que allanar el camino lo destruye. ¿No estoy "quemando etapas" necesarias para acceder a la cultura? No sería preferible acercarse a estas obras de manera directa? Puede que alquilar la película que recomienda Mora-Fandos me cueste dos o tres €, que tampoco es demasiado. En cualquier caso me hace pensar que he recorrido el trecho que llevó a estos amigos a conocer estas obras en demasiado poco tiempo, y a lomos de una mula. Puede que por el camino haya perdido algún lastre necesario. ¿Y si Kavafis tuviese razón al decir que lo que importa es el camino, y no el puerto de arribada?
Y mientras escribo esto, en la calle hace un sol magnífico, y mi hijo me reclama su paseíto.