dimecres, de juny 21, 2006

El Codi da Vinci i Els versos satànics.

No, no tremoleu, si heu caigut en aquesta pàgina i llegiu el títol. No parlaré del llibre de Dan Brown. Només confesse que l'he llegit, que he reconegut l'herència (siguem benèvols) d'Eco i el seu Pèndol de Foucault, i que m'he entretingut l'estona que he passat llegint-lo. També confesse que el llegia recomanat per altres lectors, i que no m'he enfrontat (disculpeu, aquest llenguatge combatiu) a les seues pàgines esperant una Obra Magna. Ja sabia que era el que jo anomene "una novela de vaqueros", sense vaques, és clar. No era diferent de "Los pilares de la tierra"
I tot açò ho escric a partir de la següent reflexió: la literatura necessita sobreviure a partir d'aquestes anècdotes, d'aquestes polèmiques, o és que la literatura és una altra cosa?
Vull dir, cal per a fer lectors tota aquest esclat, tota aquesta pirotècnia al voltant d'un llibre?
Recorde que fa uns anys l'editorial Bromera intentà (sí, ja sé que ara se'n diu "assajà", amics, per a ser "in") un fenomen d'aquest tipus amb una novel·la del meu admirat Pasqual Alapont, amb l'enviament d'unes cartes a diverses persones que parlaven de la mort d'un dels personatges de la novel·la. En qualsevol cas, això no desmereixia el llibre, una proposta interessant en aquell moment.
Jo sempre conte als meus alumnes (els meus admirats alumnes, criatures dolcíssimes) la mateixa anècdota: vaig rebre un any a casa uns familiars pel mes d'abril. Venien des de Valladolid, i només arribar ja s'encabotaren a visitar la Fira del Llibre de València (aprofite per saludar a Glòria Mañas). No tindria res de particular si no fóra perquè jo no els coneixia cap proximitat a un llibre, ni que fóra de família. Efectivament, aquesta actitud era, si més no, sorprenent. Quan els vam preguntar per la qüestió, ens contestaren que volien comprar el llibre de Rushdie (Ahmed Salman Rushdie, diu googlecat.com), i llegir les pàgines en què es posava al Profeta com la fulla de l'enciam (les que generaren la fatua, la llei que demanava el seu cap). Aleshores vaig veure clar, com quan dorm. Però de seguida em sorgí una pregunta: açò és literatura?
Recorde també que algunes persones, davant de les quals he criticat el plumbi "Los pilares de la tierra", una altra novel·la de vaquers, l'han lloada dient que a partir de la seua lectura havien aprés molt sobre la construcció de les catedrals. Jo he callat perquè no m'havia adonat de la importància que per a eixes persones tenia el tema en qüestió, que havien trobat en Follet el bàlsam, la resposta a totes les preguntes que s'havien formulat fins eixe moment sobre aquest crucial tema. De fet jo mentre escric açò em sorprenc com ma mare (una santa, sense dubte Deu la tindrà al seu costat) em pugué alletar (per dir alguna cosa, la primera que em donà vida) sent llega en aquesta matèria.
En principi, el goig que proporciona la lectura d'aquest llibre als meus familiars és tan lícit com el que em proporcina a mi llegir qualsevol altre llibre, siga de Rushdie, siga de Kavafis, d'Alapont, o de Ferran Torrent. El dubte és si açò, si eixa bromera fa lectors. Vull dir, tinc claríssim que qui llija Kavafis, Torrent, sense dubte, a més del plaer estètic del moment, sentirà la voluntat de continuar llegint, d'aprofondir en eixa literatura, de conéixer la llengua millor per comprendre els girs que se li puguen haver escapat. Recorde amb delectació el moment en què vaig descobrir Quevedo, o Ausiàs March. Haguera donat tot el que tenia per copsar tota la riquesa que se m'oferia. I què dir del primer llibre que vaig llegir de Ferran Torrent? Recorde la sorpresa en veure que la llengua podia tibar-se d'eixa manera, amb la mestria que té l'autor de Gràcies per la propina. La llengua, la literatura pense que són això, deixant de banda totes les anècdotes de què parlava, com la fatua de Rushdie, l'afició de Torrent a fer paelles i al Llevant u.d. (d'altra banda, un gran equip), o el misteri real de da Vinci relatiu al suposat matrimoni de Jesús.
Recorde, parlant de tot açò, la frase "esguita, que alguna cosa quedarà". I efectivament, alguna cosa queda: el compte corrent de Dan Brown, no sé si el de Rushdie, etc. Heu vist que la vida (millor dit, el morbo de la seua vida) del Profeta interessa a molta gent que abans no interessava? És com en el meu poble, que a molta gent només li molesten les obres que es fan per la visita de Benet XVIé, però no les de la Copa Amèrica, o les que no saben per què pebrots es fan. Però seguim amb la qüestió. Té dret la gent a llegir els llibres que els done la gana, a comprar els llibres o pamflets que vulguen, a fer el que vulguen. Jo, personalment, preferisc llegir els llibres que em facen emocionar, viatjar, recordar o oblidar. I si són realitat o ficció, potser no importe. O potser importe tant com abans d'aparéixer eixos opuscles de difícil digestió.
En la meua opinió, ben poc.

2 comentaris:

Mora-Fandos ha dit...

Amb lectors com tu, la literatura té més possibilitats de sobreviure. Segur que els teus alumnes van seguint el camí... Visca la resistència!

Enrique Baltanás ha dit...

Pues va a ser que sí: que una cosa es la cuenta corriente y otra la literatura.