No pots jugar a la NBA (però sí dur les seues esportives)

Fa temps que se'm van quedar gravades a la memòria unes escenes. Es van produir a la retransmissió per televisió del concurs de mates de la NBA de 1991. A la final arriben dos jugadors, i un d'ells comença a fer uns moviments al principi inexplicables (si més no, per a mi ho eren). Els moviments consisteixen a prémer una part de la seua esportiva (trobe que se'n diu llengüeta) amb els dits, abans de l'entrada cap a la cistella. És un misteri, fins i tot per al periodista que retransmet el concurs (trobe que ara és més modern dir "event", però qui vol ser modern?). A la següent jugada, la mateixa cançó, però el càmera enfoca la sabata. Ara podem observar el que fa el jugador (se'n diu Dee Brown): sembla que hi ha una espècie de botonet (imaginari, diria jo), al qual li dedica tota la seua atenció. I a la següent jugada, una altra vegada, en aquesta ocasió amb l'acompanyament del públic, que sembla que ha trobat en aquesta cerimònia un ritual, assedegat com està (el públic, vull dir) d'explicacions mitològiques per defugir de les científiques. I novament prem, i se'ns explica que el que fa és omplir d'aire la sola, per botar millor. El misteri que hi ha darrere de tot són unes sabates amb soles "unflables". El públic, el jurat, tothom, jo, tots estem encisats: ja tenim un nou heroi, qui evidentment guanya el concurs, davant d'un contrincant que només comptava per al concurs amb el seu propi esforç, però gens de màgia.
El que em vaig plantejar temps després va ser el següent: per què va guanyar aquest jugador? Les jugades no eren massa diferents del'altre, l'esforç que posaven tots dos era semblant. A més, la veritat siga dita, el sortilegi de les sabates era ben poc efectiu, ja que arribava a la cistella sense dificultats, i dubte que el petit ajut de l'aire servira per a res (de fet, es veien imatges de partits en què Dee Brown botava a cistella amb esportives "normals" i el "tio" semblava un cangur, arribava on volia). Aleshores, què es premiava? No es premiava una altra cosa que l'anècdota, l'espectacle buit (ja que espectacle donaven tots dos, amb les seues jugades).
I quina conclusió vull treure de tot aquest rotllo? Senzillament, que fa temps que l'espectacle, la tramoia ha desplaçat allò essencial en algunes visions de l'esport. El que és important, o en la meua opinió hauria de ser-ho, és els fruits aconseguits amb l'esforç (o fins i tot el propi esforç, independentment dels fruits). Per què quan veig un partit, una competició esportiva... el que prima és eixe conjunt de coses poc importants, que haurien de formar part del màrqueting i no de la pròpia competició? Vull dir, és important que per a un partit Beckham estrene pentinat o tatuatge? És decisiu que Michael Jordan tregués la llengua quan entrava cap a la cistella (com a record de son pare, record que li quedà de veure'l quan tallava la gespa, observeu si conec detalls absurds tots publicats en premsa). Nadal jugaria pitjor si no fóra nebot de l'altre Nadal i no dugués una cinta al cap? Canta millor el "mono" Burgos que Rosendo?
I, per damunt de tot, a eixe conjunt de bajanades no els dedicaria ni un segon si no fóra perquè han substituït la importància d'eixe esforç de què parlava. Perquè, quantes vegades s'ha parlat de les hores d'entrenament, per exemple, de Beckham? Ara bé, tots estem al cas de si es posa una nova arracada, si surt de nit, etc. I no ho dic perquè interesse el morbo, sinó que em dóna la impressió que el que es vol destacar és això. Recorde que una vegada vaig llegir les hores que feia Drazen Petrovic d'entrenament amb el seu equip i d'entrenament personal, i era impressionant. Ara bé, el que ha quedat (i no ha quedat perquè sí) del seu record és el seu caràcter, la suposada falta de respecte al rival, com reia quan aconseguia que l'equip amb qui s'enfrontava eixia derrotat de manera contundent. L'infantilisme que presideix determinada concepció de l'esport està imposant-se des de fa ja temps, i el que prima són els rècords, les floritures (conjuntament amb un xovinisme exacerbat que ja veurem on ens du). De vegades pense si tota la societat en què vivim no es mou sota els paràmetres d'un gran "Impacto TV", un modus vivendi-anecdotari en què els valors (els valors de l'esport, la superació, el joc net, la salut) han estat substituïts per criteris mercantilistes. Perquè el que hi ha darrere de la situació que descrivia del concurs de la NBA és un model de sabates esportives. El que hi ha darrere de la roba que du Nadal és la marca de roba que du Nadal.
Pot ser que no aconseguisques jugar el Roland Garros, ni als Boston Celtics de la NBA... però les nostres marques, sí que les pots dur.