dijous, de juny 15, 2006

Publiciutat

He llegit al blog del meu amic i company Josep Manuel Mora "Leer y mirar" un article al voltant dels paisatges de la ciutat. Ecología y publicidad, aquest és el títol. A partir d'aquesta lectura m'han sorgit una sèrie de reflexions. Perquè, no és la publicitat actual contraposada al concepte de comunicació?
Vull dir, com a professor he d'ensenyar als meus alumnes els diversos tipus de textos, com ara l'expositiu, l'argumentatiu... Dins d'aquestos explique el llenguatge publicitari com una forma de comunicació. Però efectivament ho és? És la publicitat actual comunicació? Fa temps que pense que des del "busque, compare, i si troba alguna cosa millor, compre-la" hem perdut pel camí alguns dels elements. La publicitat ens demana que consumim, això és indubtable. El "compre!" no ha desaparegut. Ara bé, sent que el "Qué grande es ser joven" em demanava alguna cosa més que adquirir un producte a canvi d'uns diners. Em demanava canviar la meua actitud (dic la meua, com a individu que ara mateix escriu, però estic referint-me a la col·lectivitat). El que se'ns demana és un canvi de pensament (una alienació?). Pretén convéncer, com sempre la publicitat, però el que ataca (disculpeu que utilitze un llenguatge bèl·lic, només estic posant-me al nivell) no és només la nostra butxaca. En eixe sentit és comunicació, és llenguatge persuasiu, d'acord, però atenció! El fetitxe d'or amb què volem substituir el Messies ens demana un alt preu. Quan ens diu que siguem autèntics, frescos, joves, diferents, ens menteix. Perquè eixa individualitat que anuncia, eixa autenticitat que lloa, només és la que dóna ell (només som autèntics si fem el que voldrien que feren tots, consumir el seu perfum amb nom de cabdell). I una vegada ho som, (autèntics), i ho som tots, ja treuran un altre prefum per fer-nos més diferents. Però sobretot amb la butxaca i el cervell buit.
La publicitat pretén una perillosa massificació, una pérdua dels trets de l'individu en favor d'una simbologia, d'un fetitxisme imposat per les grans i per les petites multinacionals. La bastarda utilització del símbol d'Atenea (Victòria) em promet uns segons de singularitat, però és una particularitat postissa. Si bé ens fixem, què volen dir si no els termes "in" i "out"? Al cap i a la fi, no sóc més diferent si em negue a consumir un producte? No sóc més "similar" (és que la similitud en sí és dolenta, o el que és dolent és el borreguisme, la pressió uniformadora del capitalisme bestial?) com més em deixe dur per l'onada de la moda?

1 comentari:

Mora-Fandos ha dit...

Oh, l'autenticitat, gran mite del nostre temps. Gràcies per aquesta entrada de blog, molt terapèutica.